Pasternak, foc al gel

Ahir a la nit la ventada va destrossar les vidrieres emplomades i el vestíbul es va omplir d’un fred absolut, tirànic, que va esculpir estalactites de gel al sostre. Tan sols trencaven el silenci els cruixits del parquet sota el pes de les botes soviètiques. La gelor, en les seves diferents facetes, va obligar les noies del servei a canviar les còfies emmidonades per gorres d’astracan, i al senyor Stevens, el cap de majordoms de l’hotel, se li va congelar el bigoti victorià, el mateix que a Omar Sharif a Doctor Jivago. De fons sonava la cançó de Lara ¡Que bonica la pel·lícula de David Lean! I que inoblidable la seqüència en què el metge poeta puja a les golfes gelades, esgarrapa el gebre de la finestra i, desesperat, trenca el vidre a cops de balda només per veure la seva estimada, la infermera Lara, allunyar-se per sempre, perduda en el punt de fuga de l’horitzó.

La història ve a tomb perquè Seix Barral acaba de publicar ‘Los secretos que guardamos’, un relat de Lara Prescott sobre les peripècies per publicar ‘Doctor Jivago’ (1957), la immensa novel·la de Borís Pasternak, el manuscrit del qual va sortir de l’URSS embolicat en el pijama d’un emissari de l’editor Feltrinelli. Com que no les tenia totes quan va rebre aquella estranya visita a la seva datxa de Peredélkino, Pasternak es va acomiadar de l’emissari italià amb un funest presagi: «Estan convidats a la meva execució». No va ser així (del tot): encara que Occident va premiar Pasternak amb un Nobel carregat de polèmica, l’autor va patir l’ostracisme a la Unió Soviètica fins que va morir, el 1960.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

En aquest punt, l’amable lector permetrà una vel·leïtat: aquí, a l’Hotel Cadogan, les parets del qual són tan tremendament enceses, conservem a la biblioteca, al prestatge d’honor, un exemplar d’un altre llibre avui ja gairebé en l’oblit: ‘Ostatge de l’eternitat’. Està firmat per la pròpia mà de la seva autora, Olga Ivínskaia, amant i companya de Pasternak fins al final dels seus dies, la dona que va inspirar el personatge de Lara. Ells van ser els protagonistes reals d’una passió que mai va trobar un sostre sota el qual arrecerar-se. Es van estimar a contracorrent, fidels al salconduit vital en què creia l’escriptor rus: «Esperar i actuar, això és el que hem de fer sempre enmig de l’infortuni». La desesperació, mai.