Asseure's a una mà sota la llum d'un cavall

Un es pot asseure en una cadira comuna i corrent, de les que semblen cadires i res més que cadires: amb quatre potes que semblen potes i una espatllera amb aspecte d’espatllera. Una cadira avorrida. Però també pot fer-ho en una cadira dement, o ferotge, o al·lucinatòria, com per exemple la ‘Cadira-mà’ de Pedro Friedeberg, una mica així com l’extremitat doblegada i acollidora d’un gegant; o en una cadira batejada com a madame de bordell, la florida i transparent ‘Miss Blanche’, de Shiro Kuramata; o en la ‘Cadira etrusca’ de Danny Lane, amb el seu aspecte d’haver sigut expulsada d’un somni dalinià –els seus accidentats vidres, les seves potes de paquiderm raquític–; o en la ‘MAgriTTA’ de Roberto Matta, que és una estança de Magritte: un barret amb poma a l’interior. La majoria de la gent s’asseu en cadires tediosament cadires, literals i mancades d’imaginació: són coses que es pensen mentre es recorre l’exposició que aquest divendres obre les seves portes al CaixaForum, ’Objectes de desig, surrealisme i disseny’, sobre el fecund vincle entre el surrealisme i el disseny durant els últims 100 anys.

La mostra, diu la directora general adjunta de la Fundació La Caixa, Elisa Durán, és una invitació a «traslladar-se a un món d’objectes de somni». N’hi ha 285 en total, tots al servei d’explicar aquesta relació d’anada i tornada, de l’art al disseny i del disseny a l’art, que va ser com va funcionar. Les quatre sales en què està dividida l’exposició ensenyen per tant art –Marcel Duchamp, René Magritte, Salvador Dalí, Joan Miró i Giorgio de Chirico, entre d’altres– i disseny –Ray Eames, Carlo Mollino, Isamu Noguchi i Achille Castiglioni, entre d’altres–; però és veritat, com diu el comissari de la mostra, el director del Vitra Design Museum d’Alemanya, Mateo Kries, que no és fàcil traçar la frontera entre totes dues. «És porosa i oberta», va dir, i va remarcar que és un dels objectius de l’exposició posar-ho en evidència. La mostra és la mateixa que es va veure fins al gener al centre alemany, però preparada amb aportació local: per exemple, el ‘Bust de dona devorat per les formigues’, de la Fundació Gala-Salvador Dalí.

La dictadura del rectangle

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

El disseny buscava una font d’inspiració que li permetés consumar la rebel·lió contra el racionalisme, el que Kries denomina «la dictadura del rectangle»; contra la tirania de l’escola Bauhaus, resumida en la categòrica: «La forma segueix a la funció»; i la va trobar en el surrealisme. Eren els anys 20. Els de segle passat. «Els dissenyadors van abraçar aquesta influència i la van incorporar al disseny d’objectes quotidians. Hi ha tot un corrent en el disseny modern que es regeix per la recerca de la irracionalitat». És així, irracional i libèrrim, l’esperit de l’exposició. Hi ha taules les potes de les quals són rodes de bicicleta –‘Tour’, de Gae Aulenti–, llums la base dels quals és un cavall de mida natural –‘Llum de cavall’, del col·lectiu Front– i carros de te amb forma de pipa de Magritte –‘La pipa’, d’Aldo Tura–. «Va ser un alliberament», diu el comissari. La revolució va consistir a proclamar que l’objecte és una mica més que la seva funció; que pot ser en si mateix el suggeriment d’un món més enllà del real; que pot suscitar preguntes. L’ideal estètic és elusiu, o d’un altre ordre. «Bonica (...) com la trobada fortuïta d’una màquina de cosir i un paraigua en una taula de dissecció», va escriure Lautréamont.

La mostra, oberta fins al 7 de juny, és un polifacètic recorregut que inclou pintures, escultures, objectes, cartells, revistes, llibres, fotografies i vídeos, i que explora els tentacles del surrealisme més enllà del disseny, en disciplines com la moda o l’arquitectura; i que proclama, per cert, que va ser Le Corbusier «un dels primers mediadors entre el surrealisme i el disseny»: a finals dels 20 i principis dels 30 va donar forma a l’apartament parisenc del col·leccionista i mecenes Carlos de Beistegui, un «collage surrealista» on, entre altres coses, el conducte de ventilació tenia forma de periscopi.