ÒBIT

Mor Juan Eduardo Zúñiga, el més rus dels escriptors espanyols

L'escriptor madrileny, guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres, ha mort als 101 anys

zentauroepp36403335 icult zuiga200224184839

zentauroepp36403335 icult zuiga200224184839 / SERGIO BARRENECHEA

2
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

L’escriptor madrileny Juan Eduardo Zúñiga, prim primíssim, va cultivar un aspecte físic i una prosa de temps passats potser gestats en la seva estima per la literatura russa, la de Txékhov, Puixkin i Turguéniev, que va crear no poques traduccions i dos llibres modestos i delicats en intenció i per això mateix meravellosos titulats ‘El anillo Pushkin’ i ‘Las oscuras pasiones de Turguéniev’, pedra de toc de la seva literatura, que més tard reuniria al volum ‘Des de los bosques nevados’. Amb barbes de segall podria haver sigut un Quixot o un filòsof nihilista eslau, però va ser més aviat un mestre ocult –voluntàriament ocult– del relat pausat i realista en un país en el qual tradicionalment no s’ha apreciat gaire els comediants. «Escric contes perquè són la mesura de la meva respiració», solia dir. El 24 de gener va fer 101 anys, però aquest dilluns, un mes més tard, ha mort al seu Madrid natal, segons han anunciat la seva filla Adriana i la seva dona, Felicidad Orquín.

Notícies relacionades

Va tardar molt a arribar-li la fama. I tot i que és cert que el seu talent havia aflorat als anys 50, amb obres com ‘Inútiles totales’ i ‘El coral y las aguas’, no va ser fins el 1980 amb ‘Largo noviembre de Madrid’, la primera entrega de la seva trilogia de llibres de relats sobre la guerra civil, que el va fer guanyar-se un consens de gran escriptor, alhora preocupat per una elegància d’estil desproveïda d’ornaments i pel compromís polític. Després vindrien ‘Capital de la gloria’ (1989) i ‘La tierra será un paraíso’ (2004), que entrarien de ple dret en una antologia del millor escrit sobre la guerra civil. S’hi va unir el 2010, ben complerts els 90 anys, els relats ‘Brillan monedas oxidadas’. El maig passat va publicar les seves memòries, ‘Recuerdos de una vida’ (Galàxia Gutenberg, on està recollida la major part de la seva obra). La seva longevitat li va permetre disfrutar del reconeixement a un magisteri que mai va buscar davant els escriptors més joves, quan en els últims anys es van evaporar els prejudicis davant la Generació dels 50 a la qual pertanyia.

Mestre de cronistes literaris madrilenys

El 2016 va ser guardonat amb el premi Nacional de les Lletres Espanyoles que li va reconèixer el magisteri «tant en el conte, realista i fantàstic, com en l’assaig literari i la traducció». No obstant, el Cervantes, el premi més important, no el va guanyar. Debilitat i malalt, no es va presentar als actes de celebració del seu centenari en vida, en el qual autors com Manuel Longares o Almudena Grandes li van agrair haver-los obert el camí com a cronistes literaris de Madrid. Va ser allà, a l’Institut Cervantes, on la seva filla va dipositar tres objectes seleccionats per l’autor en un llegat que serà obert el 2069 i que el retraten bé: una pipa –una de les seves aficions–, una visera negra que utilitzava com a fetitxe per escriure i el manuscrit d’un conte.