Tindersticks: «Que siguem humils no significa que no siguem ambiciosos»

Tindersticks practiquen la seva esmena al soroll i la histèria del món posant-se més i més sigil·losos i deixant que la bellesa ens redimeixi: cap aquí apunta ‘No treasure but hope’, el 12è àlbum (sense comptar bandes sonores) d’aquesta banda britànica capaç de fer-se notar abaixant la veu i movent-se d’un disc a un altre amb alentiment. «Ja són gairebé 30 anys d’una trajectòria feta d’una successió de petits passos, explorant i progressant, i ens impressiona veure que hi ha gent que senti una connexió refrescant amb la nostra música», explica Stuart Staples en vigílies del concert d’aquest dimarts al Palau de la Música (Festival Mil·lenni).

Van començar sent un estrany grup de rock dramàtic amb violí el debut del qual, ‘Tindersticks’, llançat la tardor del 1993, en temps proto-Brit-pop, va ser rebut com un dels àlbums de l’any per la premsa especialitzada. Una obra que desprenia una tensió urbana que a poc a poc ha anat remetent. «Era el disc d’algú que s’instal·la a Londres procedent d’un poble de províncies», recorda Staples. «Tenia 26 anys i ara, 54». Viu des de fa més d’una dècada al cor de França, a Limousin, on va construir en un vell graner el seu estudi, Le Chien. «Després de viure 17 anys a Londres, vaig valorar trobar un espai ampli, de somni, amb una atmosfera ideal per crear cançons», assenyala. Allà també treballa la seva dona, la pintora Suzanne Osborne.

De Léo Ferré a Kendrick Lamar

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Staples és un artista anglosaxó que s’interessa per artistes que canten en altres llengües, cosa poc corrent («tot i que cada vegada menys»), i aquí hi ha Leó Ferré. «Un dels meus favorits de sempre», destaca. «En la música no atenc gaire a gèneres o escenes, sinó a les veus individuals». Com Kendrick Lamar, a qui esmenta com a «figura única que va més enllà d’un estil». Per les seves circumstàncies, el brexit li ha causat un disgust, però creu que «el temps de l’enuig s’ha acabat». Tot i que per a Tindersticks es tracta d’«una mala passada», ja que alguns dels seus membres tenen casa a l’Europa continental, «i ara n’hi ha que hauran d’establir la residència a França», com ell mateix, «o a Bèlgica, o a la República Txeca».

A ‘No treasure but hope’ tenim uns Tindersticks destil·lats, un pas més en l’era de maduresa que va obrir ‘The hungry saw’ (2008). «Amb David (Boulter) i Neil (Fraser) hi ha un fort coneixement mutu, i que siguem humils no significa que no puguem ser ambiciosos amb el nostre art», raona. Salvant distàncies, també Nick Cave ha evolucionat cap a una certa quietud i minimalisme. «El seu va ser un influx molt fort en la meva joventut, però ja no l’escolto des de fa molt temps», sorprèn Staples. Potser no és tan greu. «També vaig deixar d’escoltar Neil Young. Ja el conec tot. No necessito escoltar-lo una altra vegada. Per a mi és important trobar noves veus».