Philippe Garrel exhibeix el seu masclisme a la Berlinale

Considerat el gran hereu viu de la nouvelle vague, Philippe Garrel ha passat la major part del seu mig segle rere la càmera oferint històries sobre el desig i la traïció amorosa capturades en blanc i negre i a través de personatges que deambulen entre cafès i apartaments. Els seus detractors opinen que sempre fa la mateixa pel·lícula, i la que avui ha presentat a la Berlinale a concurs els reafirmarà en aquesta opinió. Però si contemplar ‘Le sel des larmes’ deixa un mal gust de boca, un d’intensament ranci, no és per la falta d’innovació. Mentre contempla el deambular amorós d’un aspirant a ebenista, Luc (Logann Antuofermo), el francès no només demostra un desconeixement absolut de com funcionen les relacions actuals entre homes i dones joves, sinó que fa gala d’un sexisme galopant a força tant de legitimar el lamentable tracte que el seu galant de províncies dona a les seves amants com de retratar-les a elles exclusivament com unes pàmfiles, unes histèriques o unes fresques.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Potser per a disgust de Garrel, ha sigut una dona l’encarregada d’elevar el nivell de la competició, i de fer-ho amb rotunditat. La setena pel·lícula de Kelly Reichardt, el ‘western’ ‘First cow’, és una oda plena de tendresa a l’amistat i la comunió entre l’home i la natura. Els que estiguin familiaritzats amb el treball previ de la nord-americana –no és una cosa fàcil, considerant com de poc i malament que ha viatjat el seu cine a Espanya– detectaran connexions amb títols com ‘Old Joy’ (2006) i ‘Meek’s Cutoff’ (2010) i fins a al·lusions a ‘Wendy & Lucy’ (2008), però la nova pel·lícula no exhibeix cap vocació de compendi o culminació, tot i que sí que evidenciï cert refinament estètic i temàtic.

Situada a principis del segle XIX al nord-oest dels Estats Units, acompanya un cuiner i un immigrant xinès que tramen un pla per robar llet d’una nova vaca acabada de comprar per l’adinerat cap de la comunitat on viuen, per cuinar bunyols i vendre’ls al mercat. Tot i que conscients de la crueltat i l’avarícia que imperen al lloc, tots dos són insòlitament sensibles tant entre si com amb el seu entorn –dit d’una altra manera, són personatges d’època però, alhora, models de conducta per al nostre temps–. I mentre construeix a poc a poc la relació entre ells, observant-los i capturant petits gestos d’amabilitat, Reichardt confirma una vegada més que el seu mètode narratiu minimalista no està ni de bon tros renyit amb la creació de suspens ni amb la capacitat infinita per commoure.