Yago 2020: els (divertits) premis del cine espanyol oblidat

Una vegada entregats els Goya sembla que la temporada de premis s’hagi acabat. Però encara queden els Yago, que fa sis anys que intenten posar de relleu un grapat de pel·lícules i treballs que han passat desapercebuts per a l’Acadèmia de Cine i que es mereixen una segona oportunitat. Com una mena de justiciers del cine espanyol oblidat. 

Ho fan de manera divertida, amb un punt macarra i iconoclasta a l’hora reivindicar el cine diferent que no entra dins dels corrents de valoració convencional. Si l’any passat els vencedors van ser ‘Entre dos aguas’, d’Isaki Lacuesta, i ‘Las distancias’, d’Elena Trapé, aquesta edició ha sigut la de ‘El crack cero’, de José Luis Garci, que, com va recordar Carlos Santos, el protagonista, «va tenir zero nominacions als Goya».

Una altra de les estrelles de la nit va ser María Rodríguez Soto, que es va alçar amb el Yago Impepinable al no nominat pel seu treball a ‘Els dies que vindran’ que l’ha convertit en l’«embarassada del cine espanyol», en paraules del presentador de la gala, Luis Fabra.

Marta Nieto va guanyar el Yago al nominat no guanyador pel seu paper a ‘Madre’, de Rodrigo Sorogoyen, i el Yago al millor repartiment va anar a parar al conjunt d’intèrprets de ‘Ventajas de viajar en tren’, que s’arrisquen oferint un registre que els situa al límit del grotesc i el demencial.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

També hi ha espai per al reconeixement a professionals que no apareixen a les alfombres vermelles. És el cas de Nieves Peñuelas i Elena Vázquez, al capdavant del departament de premsa de Fox abans que desaparegués. Finalment, el moment més esperat de la nit va ser l’entrega del Yago d’Honor als Hombres G per la seva aportació cinematogràfica, que es redueix a ‘¡Sufre, mamón!’ i ‘Suéltate el pelo’. «Van ser superèxits, però la crítica ens va massacrar», va explicar a EL PERIÓDICO David Summers poc abans de la cerimònia. «Però per a mi són especials perquè les va fer el meu pare (Manuel Summers) i a més perquè reflecteixen aquell moment frenètic que vam viure a finals dels vuitanta».

¿Es podrien fer ara aquestes pel·lícules? «Impossible, perquè estem instal·lats en una onada d’estupidesa i correcció política. Hi ha una censura ridícula que ens està coartant la llibertat a tots». No obstant, ells volen rescabalar-se a la seva manera i ja preparen pel·lícula (o sèrie) amb el productor Enrique López-Lavigne.