Alejandro Landes: «A 'Monos' buscava una experiència sensorial, no cerebral»

A la seva tercera pel·lícula, ‘Monos’, Alejandro Landes proposa una experiència cinematogràfica tan incòmoda com radical introduint-nos a les entranyes de la selva colombiana de la mà d’un grup de joves guerrillers per compondre una suggeridora faula sobre la violència com a motor de l’animalització de l’home.

El conflicte paramilitar és un tema molt delicat a Colòmbia. ¿Com sorgeix ‘Monos’ i què volia explicar a través seu?

Visc en un país que porta gairebé seixanta anys de conflicte i jo encara no havia vist una pel·lícula que em portés no només al cor ideològic i polític, sinó també a l’humà de l’assumpte. Però és una cosa que va més enllà de la mateixa Colòmbia i per això em vaig centrar en un grup de joves que estan en aquesta etapa en què s’és meitat nen i meitat home per fer un joc de miralls entre l’adolescència i la guerra.

Hi ha una espècie d’indefinició pel que fa al lloc i els personatges. No sabem les intencions d’aquest grup, ni qui són, ni què és el que es proposen.

Sí, buscava aquest concepte de no lloc, un espai negatiu en el qual predominés la idiosincràsia i la iconografia dels exèrcits il·legals, però que no se sabés gaire més, perquè en una guerra acaba per difuminar-se tot, fins i tot els conceptes de bé i malament. No se sap si estàs en el passat o en el futur, si és el paradís o l’infern, una utopia o una distopia. Volia trencar amb el concepte binari de la vida, esquerra, dreta, home, dona. Totes les fronteres, tant mentals com físiques, es difuminen.

Fa la sensació que vol tornar al primitivisme, a les sensacions més atàviques.

Al que és essencial i elemental. Conviure, ser estimats, pertànyer a alguna cosa, ser víctima o botxí, són preguntes que tenen a veure amb l’estat natural de l’home i que estan plasmades en la filosofia des de Thomas Hobbes i que apunten en la cultura popular cap a moltes direccions com el Gran Germà. Es tracta de qüestionar-nos com a espècie.

Dins això també hi ha la violència, ¿com la volia plasmar?

A ‘Monos’ no sabem qui és el contrincant perquè en realitat la batalla és dins ells mateixos. Veiem aquest grup, com es va fragmentant, com es van trencant i component aliances, les lluites de poder que s’estableixen. És una violència física, però també abstracta.

S’ha comparat la pel·lícula amb ‘El senyor de les mosques’. ¿Ha fet servir més referències?

És inevitable comparar-la amb ‘El senyor de les mosques’, però no era una influència fonamental per a mi com, per exemple, ‘Buen trabajo’, de Claire Denis o la russa ‘Masacre: Ven y mira’, d’Elem Klímov. També era important l’element ‘coming-of-age’, i em vaig sentir molt pròxim a ‘Gummo’, de Harmony Korine. També a la fotografia de Robert Capa.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

¿Creu que el cine és cada vegada més acomodatici i que els espectadors necessiten pel·lícules que els treguin de la seva zona de confort?

Jo busco una experiència sensorial, no només cerebral. Vull que les meves pel·lícules siguin de pell, d’estómac. El cine que m’agrada s’aproxima a la idea que deia Buñuel de somiar despert, en què no s’apel·la a la lògica, sinó al subconscient.