Pérez Siquier, el fotògraf 'voyeur' del 'kitsch' turístic dels 70

Per fer-se una idea de la condició de rupturista de la sèrie ‘La platja’, una de les més celebrades de la llarga carrera de Carlos Pérez Siquier, s’hauria de remarcar el fet que el Ministeri d’Informació i Turisme probablement mai li hauria comprat aquestes fotos. Les que després van ser utilitzades als cartells i fullets que el ministeri de Manuel Fraga imprimia amb frenesí per promocionar les bondats turístiques d’Espanya no tenen res a veure amb l’esperit voyeur, irònic i grotesc de ‘La platja’, ni amb la seva voluntat de despullar el substrat ‘kitsch’ d’aquella naixent indústria que foragitava al litoral espanyol milers d’impúdics estiuejants inventors d’un nou món. Però el cas és que les va fer alhora: les fotos per atreure’ls i les fotos per, en certa manera, posar-los en evidència. És un dels sentits que té la paraula ‘ironia’ quan s’aplica a aquesta sèrie, i s’aplica amb freqüència.

Com Català-Roca, com Ramón Masats, com Francisco Ontañón i com altres fotògrafs de l’època, Siquier va ser reclutat pel règim per fotografiar l’Espanya que havia d’atreure el turista. Va ser a finals dels 60. El fotògraf d’Almeria va fer fotos a tot el litoral mediterrani, que va recórrer en un ciclomotor seguint el traçat de l’N-340, per descomptat amb el sol i el vent com a companys, amb un ull posat en la promoció i amb l’altre al servei del seu art. D’aquesta segona mirada va brotar La platja, fotogràficament una espècie de riure contingut, una celebració de la carn exposada, abundant, torrada i oliosa alhora de l’estètica dels 70, però també una festa del color en una època en què la fotografia artística encara estava tendrament aferrada al blanc i negre. Igual que el periodista escriptor que pren nota d’algun detall de l’escena del crim per incorporar-lo a la seva següent novel·la, a Pérez Siquier, mentre treballava, «l’anaven assaltant les escenes oposades que conformarien la seva sèrie ‘La platja’, contraimatge del turisme embellit del discurs oficial».

«Nou» i «arriscat»

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La frase forma part de les etiquetes de ‘Pérez Siquier’, l’exposició monogràfica que la Fundació Mapfre dedica fins al maig a l’artista d’Almeria a la seva seu de la Casa Garriga Nogués, a Barcelona, amb més de 170 fotografies exposades a la paret, una secció documental i un recorregut per les seves sèries més famoses: la magnífica ‘La platja’ i la no menys magnífica ‘La Chanca’; ‘La Chanca en color’, ‘Informalisme’, ‘Trampes per a incauts’, ‘Trobades’ i ‘La Briseña’. Una exposició amb voluntat tant exhaustiva com retrospectiva sobre la trajectòria d’un fotògraf que va dur a terme un treball «nou» i «arriscat des d’un dels racons més aïllats i amb menys activitat cultural de l’Espanya de mitjans del segle passat, la província d’Almeria», com destaca al catàleg editat per a l’ocasió pel comissari de la mostra, Carlos Gollonet, conservador en cap de Fotografia de la fundació.

Gollonet escriu que hi ha una «aparent contradicció» en el treball de Pérez Siquier deguda a «els dràstics canvis de tema o el canvi del blanc i negre al color», però que l’anàlisi de la seva obra descobreix «una sòlida coherència» que rau en «la innovació», «la intel·ligència per veure possibilitats on aparentment no n’hi havia» i «la passió pel mitjà»; el visitant hi descobrirà, a més, una coherència estètica, sens dubte commovedora, quan arribi a la sèrie de ‘La Briseña’, l’última del recorregut: les fotos que Pérez Siquier ha fet del seu ‘cortijo’ d’Almeria durant els últims anys, entre el 2015 i el 2017. Les fotos del seu «replegament cap a l’interior», segons ressenyen els responsables de la mostra. Ja haurà passat aleshores per ‘La Chanca’, aquest model de neorealisme fotogràfic sobre la barriada d’Almeria del mateix nom que va dur a terme als anys 50 i 60; i per ‘Informalismes’, les fotos de les cicatrius que van quedar a les vivendes del barri quan l’Ajuntament d’Almeria va decidir intervenir-lo, el 1965; i difícilment no veurà angles i ombres de ‘La Chanca’ original, i textures com les de les cases abandonades a les fotos de la seva residència d’estiu. Això també és coherència.