Green Day, teràpia contra la nostàlgia a 'Father of all motherfuckers'

Guitarres elèctriques esmunyedisses, tornades tribals i ball eixelebrat, exorcitzant la nostàlgia de l’adolescència, són els ingredients que maneja Green Day al disc que ha posat a la venda aquest divendres. És el gir cap a la cançó senzilla, plana i divertida, amb esclats de malenconia, de la banda que als 90 va encapçalar la quadrilla punk-pop (antídot a la foscor grunge), i que després del canvi de segle es va posar més seriosa en obres de pes conceptual com ‘American idiot’ i ‘21st century breakdown’.

‘Father of all motherfuckers’ (títol que alguns mitjans i plataformes redueixen a ‘Father of all...’, si bé a la portada apareix sencer) és l’àlbum més curt de Green Day: 25 minuts i 53 segons. Menys de tres minuts per cançó de mitjana, celebrant la immediatesa, si bé no a través d’una tornada als orígens, sinó expandint motllos i patrons. Des de la peça que l’obre i li dona títol, a cop de rock abrupte amb vestigis de blues i veu en falset, la banda californiana se les arregla per esquivar fórmules i aconseguir que (gairebé) cada una d’aquestes petites cançons sigui moderadament sorprenent. Tot un mèrit considerant les limitacions naturals d’un llenguatge musical en el qual tot sembla haver sigut dit.

Amb l’ajuda de Gary Glitter

A ‘Fire, ready, aim,’ un ‘riff’ de guitarra canònic decanta el tall cap a un so garager amb òrgan ‘sixties’, mentre que ‘Oh yeah’ aprofundeix sense complexos en un glam batallador d’equip de ‘cheerleaders’, ideal per corejar en un estadi. Assoliment, s’ha de dir, del gran Gary Glitter: la tornada està samplejada d’una creació seva de 1973, ‘Do you wanna touch me’, o més ben dit, de la versió que va gravar Joan Jett gairebé una dècada més tard. La següent estació ens porta amb desimboltura a aquella classe de ritme Motown que The Strokes van reflotar a ‘Last nite’, i topem després amb la cançó de més calat del disc, ‘I was a teenage teenager’, mena d’advertència entorn dels fantasmes de la joventut, el fracàs escolar, la desubicació i les drogues («no vull espantar-te / però no puc mentir-te»), amb una tornada que en anglès denominarien ‘anthemic’, amb propietats d’himne.

Green Day manté la tensió en una segona meitat que fon alegria i ansietat a través de plantilles canviants, amb el rock’n’roll de ‘Stab you in the heart’ i una aturada, aquí sí, fins al punk-pop a ‘Sugar youth’. Apugen el to les reflexions generacionals agredolces a ‘Junkies on a high’ i ‘Graffitia’, destapant el costat fosc de la festa i mirant cap enrere: «Érem tots uns creients. / És el crim perfecte». Reflexos d’angoixa sense drama, en una producció de Butch Walker (professional sense manies: de Weezer a Taylor Swift) amb la qual Billie Joe Armstrong i companyia aconsegueixen sonar juvenils sense deixar de ser madurs. – Jordi Bianciotto

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Sense precedents: Wayne Shorter, de solista en una big band que interpreta peces del seu inabastable repertori. I, contra pronòstic, aquesta insòlita trobada en directe del tòtem del jazz modern amb el gran sedan de les big bands funciona. Els arranjaments donen un llustre desconegut a les composicions i Shorter (aquí amb 81 anys) conserva tota la seva màgia. - Roger Roca

En els seus últims treballs com a líder de Hop Along, Quinlan va demostrar habilitat per canviar de ritme i to de forma tan fluida com electritzant. Al seu primer disc al seu nom, sembla buscar una experiència més concentrada; més minimalisme a les composicions, una instrumentació menys densa... I de vegades es troba a faltar la vella Quinlan, però en moltes altres ocasions (sobre tot ‘Rare thing’) aquesta idea serveix per redescobrir en profunditat una veu més gran que la vida. - Juan Manuel Freire

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El productor anglès Alex Crossan (23 anys) canvia de registre al seu segon àlbum, introspectiu, en el qual expressa la confusió que envolta l’etapa juvenil en què ell i la seva generació estan immersos. Sonen guitarres per evocar sons indie-rock o punk i, fins i tot, deliciós pop en el tema en el qual col·labora la cantant Clairo. - Ignasi Fortuny

Gairebé 10 anys després del seu últim senyal com a Abús, Agustí Busom, pioner dels ‘bandautors’, ressorgeix amb cançons profundes però diàfanes, entre ressons de la nit i els dimonis, llepant-se les ferides i buscant la llum amb un sensible aparell elèctric. Cançons boniques i poètiques que arrelen i creixen segons el cicle vital. J. B.