Destroyer, 'crooner' entre el caos en 'Have we met'

En algun lloc enmig d’enlloc continuen situant-se la música mutant i l’esquiu món líric de Dan Béjar, el canadenc de pare espanyol, fan de Sr. Chinarro, que opera sota el nom de Destroyer i que reconeixem també com a integrant en suspens de The New Pornographers. El veiem ara convertit en una mena de ‘crooner’ per després del diluvi en aquesta obra de títol més o menys protocol·lari, ‘Have we met’, un «¿ens coneixem?» sense interrogant, a joc amb cançons en les quals no sabem gaire bé si va o ve.

Una altra obra plena de mitges paraules i de dissertacions seques que, en aquesta ocasió, serveix vestida amb roba original: vestigis d’un synth-pop musculat amb capes de guitarres elèctriques punxants com a base dels recitats tranquils de Béjar, que entona amb monòtona però pulcra proximitat. En aquest pla sònic, ‘Have we met’ reprèn ingredients de l’aplaudit ‘Kaputt’ (2011) i de la seva seqüela, ‘Ken’ (2017), i pren certa distància amb la noció més pròxima al rock de banda del disc situat entre tots dos, ‘Poison season’ (2015). Potser és el Destroyer menys canònic, més difícil d’enquadrar en una casella genèrica, i això és el que el fa més especial.

Entre capes sintètiques

Queden una mica lluny els monòlegs d’‘indie’-cantautor dels vells temps, tot i que més encara l’èpica dels saxos a l’estil E Street Band d’aquell tema no tan remot anomenat ‘Dream lover’. Destroyer s’obre camí en un territori diferent, dotat d’un suggeridor aire sense encant des de la pulsació funky del tema que obre l’àlbum, ‘Crimson tide’. Béjar en forma d’orador escarmentat, sostingut per bastides sintètiques amb certa ironia entre línies, una mica com el Leonard Cohen d’‘I’m your man’ (i de ‘Ten new songs’).

‘Have we met’ transmet una foscor postpunk, però no és un àlbum pesat ni pretenciós, les seves fonts de so són netes i deixen espai entre elles, mèrit també del recuperat còmplice pre-‘Ken’, el productor John Collins. És un àlbum que respira i que combina certa desolació crepuscular amb ambientacions d’una intimitat nocturna digna de Prefab Sprout. Allà hi ha ‘The raven’, amb el seu text jeroglífic i un esclat hilarant: «Mira el món que tens al voltant. / Millor no, no miris».

Críptic com ell sol, Béjar situa el cor del disc, la cançó que li dona títol, en una peça instrumental que es podria qualificar de new age si l’etiqueta no portés connotacions despectives. Clínic però humà, amb la seva manera de cantar, i de recitar, reserva girs atractius: la repetida última estrofa de ‘University hill’ o el despreocupat triomfalisme final de ‘foolssong’, abans que la cançó es fongui en un cacofònic brunzit d’abelles. Metàfora, potser, de la confusió global que Destroyer aconsegueix transformar en cançons boniques. Jordi Bianciotto

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Això és un àlbum sobre l’ascens, etapa a etapa, de la seva poderosa figura –la ‘mixtape’ comença amb el tema ‘Fulana’ i acaba amb Boss’–, arribant a la immortalitat en el trap. En queden pocs que el defensin com ella. En aquest, el seu segon treball després d’‘Ama de casa’, confirma la seva intenció de continuar transgredint amb la seva obra. I així, sempre a la seva manera, La Zowi reparteix pocions del seu poder envoltada d’afinada electrònica fosca a partir de destacades col·laboracions amb productors. - Ignasi Fortuny

Després de sortir, per segona vegada, de la presó, el raper britànic Momodou Jallow torna a exhibir un ‘flow’ poderós i amplitud de mires en un àlbum tan convincent com ‘Common sense’. Sembla decidit a agafar les regnes de la seva vida, canviar d’actitud: es veuen les dosis d’autocrítica als textos (sobretot a ‘Deeper than rap’) o l’empenta optimista d’un so que pot abraçar el dancehall més contagiós (‘Repeat’, gran col·laboració amb Koffee) o fins i tot les trompetes mariachi. Juan Manuel Freire

En la música de Dave Douglas, trompetista de referència als marges del jazz, el per què sempre importa. I ‘Engage’ (‘Comprometre’s’) s’alimenta de l’activisme i la consciència política del seu autor. Al capdavant d’un sextet delicat i àgil, que té un aire més a ensemble contemporani que a banda de jazz, Douglas desgrana peces melòdiques, de formes aparentment simples i carregades d’esperança –no d’alegria– per plantar cara a la por, al totalitarisme o al racisme. Un cant a la vida. –Roger Roca

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Després del seu gran ‘The party’ del 2016, l’ascendent cantautor pop Shauf sorprèn amb un altre àlbum de concepte, també desenvolupat al llarg d’una nit. Amor i desamor, records i un retrobament entre antics amants, tot això explicat amb melodies ideals, arranjaments rics però subtils i una infinita capacitat per emocionar. És difícil quedar-se amb una cançó, però potser aquesta fita clara és ‘Fire truck’, per la tornada màgica en forma de taral·la i guitarra en bucle que té. Juan Manuel Freire

El supergrup creat a Mali el 2015, batejat en honor a l’antiga milícia de les Amazones de Dahomey, es reorganitza posant un musculós funk electrònic a la base de cançons de lluita, amb arrel ioruba i fons feminista, obertes a diàlegs i harmonies a múltiples veus (Mamani Keita i Rokia Koné en primer pla) i a l’influx del rap, el gènere algerià ‘chaabi’ o les guitarres psicodèliques. Cançons devastadores que porten els cànons africans tradicionals a noves fronteres.  J. B.