TRADICIÓ SILENCIADA

Al rescat del poderós llegat flamenc de Barcelona

La plataforma Salvem L'Arnau i la historiadora Montse Madridejos exhumen la infravalorada herència flamenca de la ciutat

zentauroepp52009748 icult200128183800

zentauroepp52009748 icult200128183800

4
Es llegeix en minuts
Nando Cruz

«Molta gent encara pensa que el flamenc va venir a Barcelona amb els andalusos als anys 60», lamenta la historiadora catalana Montse Madridejos, que s’ha dedicat a documentar i rebatre aquesta creença en llibres i articles. «El flamenc és una música absolutament urbana que es desenvolupa a la segona meitat del segle XIX en ciutats on hi ha gitanos ben assentats als quals se’ls dona bé l’artisteig i es troben amb gent amb pasta que vol passar-ho bé. Aquest és el seu caldo de cultiu. I es va donar a Sevilla, Madrid i Barcelona», concreta.

«El flamenc mai ha format part dels llibres que parlen de la història de la música a Catalunya», lamenta Madridejos, i tampoc ha quedat tan documentat pels cronistes barcelonins de l’època com els espectacles «del Palau de la Música i el Liceu, on van els rics, els subvencionats i els políticament institucionalitzats. Afortunadament, la vida en una ciutat gran flueix per altres costats», celebra. I recercant ha localitzat mig centenar de locals que programaven flamenc a Barcelona només als anys 30.

Aquesta informació va nodrir ’Mons paral·lels’, una ruta de camí per la memòria flamenca de la ciutat que el mes passat va recórrer els carrers del Raval i el Paral·lel. No la impulsava el Museu d’Història ni cap institució pública, sinó la plataforma veïnal Salvem L’Arnau que, mentre es consumeixi la rehabilitació del Teatre Arnau, produeix espectacles englobats en el cicle Arnau Itinerant i els presenta lluny d’aquest «teatre sense parets», com ho defineix Pablo P. Becerra, un dels seus dinamitzadors. El recorregut es va delimitar a vuit punts. Impossible incloure’ls tots. Perquè, tot i que el llegat flamenc de Barcelona continuï invisibilitzat, «té una tradició que no hi ha qui el tombi», reivindica Madridejos.  

Històries per no dormir

Resulta que l’actual Hotel Edén de Nou de la Rambla va ser el Café de la Alegría, el més famós local flamenc de la Barcelona de finals del segle XIX. Que en el número 12 del carrer de Lancaster va obrir La Viña P, el primer local de la família d’empresaris Borrull. I només uns metres més avall, a Arc del Teatre, just on ara hi ha el club d’electrònica Moog, es van fer d’or amb el Vila Rosa. Explica Madridejos que allà s’organitzaven uns saraus estratosfèrics. Pur teatre que consistia, si el ‘tour operador’ així ho encarregava, a muntar una baralla perquè el turista visqués una experiència gitana completa. Se li permetia encapritxar-se d’alguna cambrera i, al final de la nit, el presumpte marit arribava per partir-li la cara. Si hi havia bons diners, fins i tot es podia negociar una visita (pactada) a comissaria per donar més veracitat a la nit boja.

El desaparegut Cafè de Sevilla, al Paral·lel

La memòria flamenca del Raval és un espectacle en si mateix, però a l’altre costat del Paral·lel, al Poble-sec, es continuen generant avui experiències inoblidables al voltant del flamenc. A l’espai multidisciplinari Nook, al bar La Federica, a l’espai autogestionat El Solar de la Puri o a l’Institut del Teatre. Aquests dos últims són a apenes uns metres de distància. Des del solar podien escoltar les sessions d’exploració contemporània que dirigia el coreògraf Juan Carlos Lérida al Laboratori de Recerca des del Flamenc. Tard o d’hora s’havien de trobar. I així va ser. Però els vincles entre El Solar de la Puri i Salvem L’Arnau, plataformes totes dues d’’artivisme’ veïnal, acabarien filant molt més prim i unint les investigacions del laboratori de dansa flamenca amb les indagacions historicistes de Madridejos. I així naixia una ruta per la memòria flamenca de Barcelona que transcendeix la mirada museística i es llança a la ‘performance’ de carrer.

Vestigis incomptables

Els vestigis d’aquesta Barcelona flamenca segueixen allà, esperant que la ciutadania la vegi. Són a les ruïnes de l’Arnau, l’últim teatre de barraca (construït principalment de fusta) que queda dret a la ciutat. O al local eròtic Bagdad, que anteriorment va ser el Celler del Toro. O a la sumptuosa sala Barts, seu de l’històric Gran Teatre Espanyol en el qual va debutar Carmen Amaya allà cap al 1924. O en aquesta botiga de l’avinguda del Paral·lel que al seu dia va estar ocupat pel Cafè Sevilla. Per no parlar del Pompeia, del Manquet, de La Criolla, de La Taurina, de la Taverna dels Tenors, de La Nueva Pastora i tantíssims altres locals en els quals es va cantar, va tocar i va ballar flamenc dècades enrere.

Notícies relacionades

Com a gènere «popular, de barri i subversiu» que és, s’adjectiva Madridejos, l’empremta del flamenc a Barcelona no està prou documentada i valorada. Però lluny d’oferir una visió apocalíptica, la historiadora confia en la capacitat del gènere per sobreviure. «A Barcelona hi ha moltes minories musicals i el flamenc n’és una més, tot i que especialment poderosa i resistent. El flamenc està en vies d’extinció des que va néixer i aquí segueix», desafia. Lérida no ho veu tan clar: «Barcelona pot perfectament perdre l’interès per certs tipus de mirades artístiques. I sobre el flamenc sento que hi ha poc interès», lamenta. El que tots dos detecten és un «desinterès institucional obvi» per restituir la importància del flamenc en la història d’aquesta ciutat.

 

Temes:

Flamenc