Ana Diéguez: «Els artistes van reunir algunes de les col·leccions més notables»

«Només les col·leccions de grans artistes com Rubens, Bernini, Velázquez i Mengs han sigut estudiats en profunditat. No obstant, altres artistes van reunir algunes de les col·leccions més importants del seu temps». Amb aquestes paraules va introduir Ana Diéguez-Rodríguez, directora de l’Institut Moll-Centre d’Investigació de Pintura Flamenca, el congrés internacional «Els artistes com a col·leccionistes: models i variants. Des de l’Edat Moderna al segle XIX», organitzat per l’Institut Moll i la Fundació Universitària Espanyola, que se celebra a la seu d’aquesta última institució, a Madrid. Una reunió científica en què participen investigadors procedents de tot Espanya, els Estats Units, el Regne Unit, Bèlgica, la República Txeca i Polònia, que permet entreveure la rellevància que aquestes col·leccions, tant d’obres i objectes artístics com de llibres, van tenir en aquells creadors que les van reunir i, també, en els seus deixebles i seguidors.

L’enfocament del congrés resulta, en certa manera, disruptiu, atès que la Història de l’Art ha posat l’accent, tradicionalment, a les col·leccions reunides per les Cases Reials i la noblesa, sense fer massa atenció a les que van atresorar els artistes, tret d’en casos molt concrets com els ressenyats per l’Ana Diéguez, codirectora del congrés al costat de l’Ángel Rodríguez Rebollo. Però aquesta innovadora orientació es revela, després de la primera de les dues jornades del congrés, com una font ingent de coneixement sobre els mateixos artistes i la manera en què es transmeten determinades variants iconogràfiques i estètiques.

L’Alfonso R. G. de Ceballos, acadèmic de San Fernando i patró de la Fundació Universitària Espanyola, va perfilar el potencial d’aquest enfocament ja en la conferència marc, que va dedicar a una figura gran de l’art espanyol, Alonso Cano. Durant la ponència, Ceballos va revelar com el versàtil «Miquel Àngel espanyol» va adquirir gran quantitat de dibuixos i estampes, arribant en molts casos als encants d’artistes morts, com Francisco López Caro, condeixeble seu i de Diego Velázquez al taller de Francisco Pacheco. Però el més rellevant és que Alonso Cano utilitzava posteriorment aquestes imatges com a inspiració per a les seves pròpies obres, com passa sense anar més lluny amb la seva superba «Verge amb el nen», que es conserva al Museu del Prado, i la composició del qual remet a una estampa de Durero. «Cano, segurament, no va pintar mai, i potser menys esculpir, sense utilitzar estampes. Fecundava així la seva fantasia perquè pogués donar a llum la seva pròpia obra», va precisar Ceballos.

Seguint la línia marcada per Ceballos, els diferents ponents d’aquesta primera jornada van desgranar la influència d’aquesta vocació col·leccionista en artistes com Vicente Carducho i en moviments com els «Prerafaelites», a més d’explicar l’extraordinària dispersió que van assolir algunes d’aquestes col·leccions. És el cas, per exemple, del formidable conjunt de dibuixos i estampes reunit per Francisco Solís, el fons del qual, tal com han estudiat l’Ángel Rodríguez Rebollo i la Isabel García Toraño (Biblioteca Nacional d’Espanya), van acabar nodrint els fons de rellevants institucions nacionals, però també centres forans com la National Gallery de Londres, The Hispanic Society of America (amb seu a Nova York) o el Museu J. Paul Getty de Los Angeles.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Lamentablement, bona part d’aquestes col·leccions no van arribar fins als nostres dies. Un grup important dels dibuixos reunits per Solís va acabar en mans de Gaspar Melchor de Jovellanos, que els va adquirir assessorat per Ceá Bermúdez i posteriorment els va llegar, encara en vida, al seu estimat Reial Institut Asturià de Nàutica i Mineralogia. Allà van estar-se fins que a la guerra civil van ser destruïts, quedant sol unes fotos que donen mostra de la seva riquesa. Per la seva banda, Alonso Cano va deixar el gruix de la seva col·lecció a València, on es va refugiar després de ser acusat de l’assassinat de la seva dona. Ara, aquests fons, i la seva rellevància, surten de nou a la llum gràcies al treball dels investigadors.

«El retrat de Rizi del Belles Arts és un autoretrat»

«El retrat de Francisco Rizi que es conserva al Museu de Belles Arts d’Astúries és en realitat obra del mateix Rizi, és un autoretrat». Aquesta és la tesi que va defensar l’historiador de l’art Eduardo Lamas-Delgado, investigador de l’Institut Reial de Patrimoni Artístic de Bèlgica (IRPA, en les seves sigles en francès) al congrés internacional «Els artistes com a col·leccionistes: models i variants. Des de l’Edat Moderna al segle XIX». Tot i que la tela està atribuïda a Isidoro de Arredondo, Lamas-Delgado, que va dedicar a Rizi la seva tesi doctoral, posa arguments de pes per revisar l’autoria: «El quadro té totes les característiques d’un autoretrat i la típica manera de representar-se a un mateix de l’època. Però a més d’utilitzar el llenguatge d’un autoretrat, el quadro és de l’estil de Rizi». Lamas-Delgado va reivindicar una obra «excepcional i que és a més una singularitat en el context espanyol, on hi ha molt pocs exemples d’obres que mostrin l’interior del taller d’un pintor: pràcticament aquest, ‘Les menines’ i ‘La família del pintor’, de Martínez del Mazo».