Els directors novells nominats als premis Goya: «Estem convidats a la taula dels nens»

Resulta curiós comprovar que, en els últims anys, les nominacions als Goya a millor direcció novella corresponen a les pel·lícules més valentes i arriscades de la producció cinematogràfica de la temporada.

Tirar endavant una ‘opera prima’ suposa un esforç titànic i els directors hi posen tot el seu esforç i il·lusió. És la seva oportunitat per exposar els seus interessos, per plasmar la seva mirada autoral i demostrar la seva vàlua.

En aquest sentit, aquest any la categoria es nodreix d’un grup heterogeni d’obres de diferents gèneres que confirmen la riquesa d’un cine espanyol que no es conforma amb seguir els patrons establerts, que aposta per la diversitat i la necessitat d’obrir nous camins creatius. Així, s’hi troba representat el cine d’animació després d’una temporada plena d’èxits internacionals gràcies a Salvador Simó i ‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’; la ciència-ficció ‘indie’ com a metàfora de la societat de consum que planteja ‘El hoyo (The platform)’ de Galder Gaztelu-Urrutia; l’adaptació literària de la novel·la d’Antonio Orejudo, inclassificable i extrema, ‘Ventajas de viajar en tren’, d’Aritz Moreno, i, finalment, el rampell de veritat que desprèn ‘La hija de un ladrón’, en què Belén Funes s’endinsa als territoris del cine social menys còmode.

Cap és un nouvingut. Fa anys que Simó treballa en el departament d’efectes visuals de pel·lícules de Hollywood que van des de ‘Les cròniques de Nàrnia’ fins a ‘Pirates del Carib’. Funes i Moreno, a més d’una sòlida carrera com a curtmetratgistes, han passat per bona part dels departaments d’una producció. «Tinc 45 anys, són innombrables les pel·lícules que he intentat tirar endavant abans», comenta Gaztelu-Urrutia en una trobada organitzada per l’Acadèmia de Cine on es donen cita tots els nominats. «No sé si és perquè no hi ha diners o pel pobre recolzament a la cultura, però és miraculós que tiri endavant un projecte, sobretot en el cas dels directors primerencs».

Funes reflexiona: «¿És el tipus de cine que vull fer? No, és el que puc fer. La precarietat en el sector t’obliga a adaptar-te a les circumstàncies i al finançament que tens».

‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’ ha costat 1,8 milions d’euros, mentre que altres pel·lícules espanyoles afavorides per grans cadenes, com ‘Tadeu Jones: El secret del rei Mides’, van arribar als 9 milions. ‘La hija de un ladrón’ es va tirar endavant per sota del milió d’euros. Moreno, reconeix que, o feia la pel·lícula en les condicions adequades, o no la feia. La producció va arribar als 2,4 milions d’euros, una xifra que resulta una autèntica odissea aconseguir per a pel·lícules que s’allunyen del ‘mainstream’, per molt que en el repartiment trobem noms com ara Luis Tosar, Belén Costa i Quim Gutiérrez. En total, quatre anys abans de començar a rodar.

«Crec que si es fan aquestes pel·lícules és per l’entusiasme que tenim, perquè som molt tossuts i sembla que ens agradi donar-nos cops de cap contra la paret», comenta Gaztelu-Urrutia. Trobar el productor adequat que acompanyi durant aquest trajecte atapeït de dificultats, resulta també fonamental i, per descomptat, els ajuts, que sempre resulten insuficients. «A alguns productors els agrada l’esport de risc. Han d’aguantar els nostres moments de flaquesa i confien en nosaltres fins al final», diu Simó.

Les nominacions de l’any passat en aquesta categoria van suposar una fita per al cine dirigit per dones, ja que va ser la primera vegada que van superar els homes en nombre: Arantxa Echevarría, Andrea Jaurrieta i Celia Rico davant els germans Alenda. En aquesta ocasió, la quota femenina la cobreix Funes. «El que em sembla realment difícil és que et nominin a millor direcció. Crec que això mai ho aconseguiré. En el fons, sembla que estiguem convidats a la taula dels nens, on ens donen per menjar patates fregides, sandvitxos de pernil i formatge i ens diuen ‘què monos que són’. Però entrar a formar part de la taula dels escollits... això ja és una altra cosa».

Moreno recorda que el nivell de les ‘opere prime’ aquest any era molt potent i que perfectament podrien haver sortit nominades altres pel·lícules com ara ‘La inocencia’, de Lucía Alemany; ‘Boi’, de Jorge M. Fontana, o ‘El increíble finde menguante’, de Jon Mikel Caballero. Altres experiments interessants, els duts a terme pels alumnes de la Pompeu Fabra i l’ESCAC, ‘Ojos negros’ i ‘La filla d’algú’, també n’han quedat fora.

Notícies relacionades

Així serà la cerimònia dels Premis Goya

Les molt autèntiques adolescents del cine espanyol

Cap dels protagonistes de la xerrada pensa en els guardons com a objectiu, però allà estan. ‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’ va ser la millor pel·lícula d’animació en els Premis del Cine Europeu i va sonar per entrar als Oscars (una cosa que sí que va aconseguir finalment ‘Klaus’); ‘La hija de un ladrón’ va aconseguir la Concha de Plata a la millor actriu per a Greta Fernández i va ser la triomfadora dels Gaudí amb tres premis, i ‘Ventajas de viajar en tren’ ha aconseguit el Feroz a la millor comèdia. Finalment, ‘El hoyo (The platform)’ va arrasar en el Festival de Sitges.

Simó reconeix que «la primera pel·lícula és una cosa que no s’oblida». «Com a artista t’enfrontes a reptes immensos, has de provar d’expressar-te, jugar amb el llenguatge, intentar plasmar bé la idea que tens al cap. És un procés complicadíssim, però crec que tots els que som aquí, per molt tortuós que hagi sigut, sempre ho recordarem amb afecte».