Brillant record de Joan Guinjoan

Fa un any moria a Barcelona un dels músics més destacats del panorama català –i espanyol–, Joan Guinjoan, mestre de mestres, experimentador incansable, autor d’un ampli catàleg que avarca des de música per a piano sol fins a òpera i abundant música de cambra i simfònica. La seva obra va tornar als faristols inaugurant l’any en el cicle Intèrprets Catalans del Palau de la Música Catalana, comptant amb el BCN 216 a càrrec del seu principal director convidat, Ernest Martínez Izquierdo, un nom fonamental en la història d’aquesta agrupació que se centra en la interpretació de repertori contemporani, principalment de creadors locals. Guinjoan va escriure més d’una peça per al conjunt i una d’aquestes va ser programada en aquesta vetllada, que a més va comptar amb altres històrics del grup, com ara David Albet en la travessera i el piccolo, i Jordi Masó al piano, als quals es van unir alguns dels músics que una setmana abans recordaven al Lliure Carles Santos.

El programa que es va proposar al Petit Palau va incloure una mostra cronològica i instrumentalment variada de l’obra de Guinjoan, incloent-hi gairebé mig segle de producció musical. La sessió es va obrir amb la suggeridora ‘GIC 79’ (1979), de sàvia combinació tímbrica i que, després d’un començament espectacular, decanta cap a un diàleg en el qual la vehemència de la percussió deixa pas a un intercanvi de xerradisses entre piano, violí, flauta, clarinet i violoncel.

Més tard la plantilla es va ampliar lleugerament per interpretar ‘Barcelona 216’ (1995), peça en la qual el piano apareix de tant en tant com un somieig unit a un conjunt que es mou per camins que recorren diferents sonoritats i tonalitats, ritmes asimètrics i una tímbrica variada. Es tracta d’una de les obres més apreciades pel compositor en l’àmbit cambrístic.

Tancament amb expansiva potència

Notícies relacionades

Serrat corona la seva trajectòria

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

El contrast arribaria amb ‘Recordant Chopin’ (2012), per a piano sol –i dedicada a Leopoldo Rodés–, un homenatge al músic romàntic polonès, tot i que sempre fugint del melodisme acadèmic per optar per un món de plans sonors creador d’atmosferes que culmina en una frenètica juxtaposició de ritmes.

Una plantilla completament diferent va conformar l’obra que va tancar el concert amb expansiva potència, ‘Homenaje a Carmen Amaya’ (1986), en què sis percussionistes davant de desenes d’instruments, de cròtals a timbals i campanes, remouen el públic amb una apoteosi sonora de notori accent rítmic, incloent-hi alguna picada d’ullet al flamenc amb uns ‘palmeros’ que fascinen per la seva encertada aparició.