Pavarotti, l'home i l'estrella

«Vivia el que cantava, per això era el millor». Bono, el líder de U2, defineix d’aquesta manera Luciano Pavarotti. ¿Però què és el que porta una estrella del rock a opinar sobre un tenor operístic? La seva immensa popularitat. I això és el que fotografia amb una dolçor infinita l’oscaritzat Ron Howard en el documental ‘Pavarotti’, que s’estrena divendres als cines espanyols. Un retrat d’un home i d’un artista que va aconseguir que l’òpera arribés fins on mai abans havia arribat.

Ja fa més d’una dècada que l’inoblidable tenor italià moria a la seva Mòdena natal deixant un buit immens en el món de la lírica. La seva mort marcava el final d’una era, perquè Pavarotti (1935-2007) va il·lustrar millor que ningú un moment històric irrepetible, el que saltava del teatre al disc i d’aquí a l’eternitat. La seva veu inconfusible, d’una bellesa solar, d’uns aguts portentosos, amb un maneig de l’aire només comparable al de la Caballé, ha quedat registrada en centenars de discos i no només d’òpera, ja que aquesta popularitat que el va dur a dalt de tot del món de les ‘celebrities’ el va convertir també en estrella del pop i fins i tot del cine: els seus flirtejos amb la música popular en els seus concerts ‘Pavarotti and friends’ van acabar de convertir-lo en una figura pròpia del paper cuixé, a la qual cosa va contribuir, i no poc, la seva agitada vida sentimental, el seu divorci sonat i el seu matrimoni amb qui va ser la seva secretària, 34 anys més jove que ell.

La seva carrera, que va arrencar en la dècada de 1960, el va convertir en una llegenda als Estats Units, dominant la indústria discogràfica. Però en la seva època hi va haver molts tenors que també van despuntar pels seus dots, com Plácido Domingo o Josep Carreras, els seus companys del multimilionari trio dels Tres Tenors. Pavarotti tenia una cosa especial, un carisma, una sinceritat en la seva manera de ser, que traspassava la fossa de l’orquestra o la pantalla per instal·lar-se amb la seva icònica figura i amb un etern mocador a la mà en el cor de la gent senzilla i en el dels intel·lectuals i els poderosos.

Notícies relacionades

Crítica de 'Pavarotti': miopia hagiogràfica

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

La pel·lícula de Howard aconsegueix endinsar-se en aquesta personalitat devastadora al fer seure davant la càmera la viuda del cantant, Nicoletta Mantovani; la seva primera dona i artífex de gran part de la seva carrera, Adua Veroni; la seva amant Madelyn Renée; les seves filles Giuliana, Lorenza i Cristina, fruit del seu primer matrimoni; i Alice, nascuda quatre anys abans de la mort del tenor... Les dones de Pavarotti contribueixen a dibuixar l’home que hi havia rere l’estrella, un discurs avalat per quantitat de material inèdit, gravacions casolanes i testimonis d’amics, col·legues i companys de viatge, des dels seus mànagers fins a cantants com Carreras i Domingo, a més d’Angela Gheorghiu o Vittorio Grigolo, sense oblidar el pianista xinès Lang Lang –concessions a la indústria actual–, però també directors de teatre o estrelles de la batuta que el van conèixer en detall com Zubin Mehta.

Amb el seu retrat del cantant, Howard fa honor a la seva capacitat narrativa, la que el va consagrar a Hollywood amb ‘Una ment meravellosa’ o ‘El codi Da Vinci’, aplicant ara el seu ull clínic a aquest ésser apassionat de la música, les seves filles, el menjar i els amics. La pel·lícula, estrenada a l’estiu a Amèrica –la BSO es va treure a tot el món– estarà pocs dies a la cartellera. I val molt la pena perquè reviu una veu i una història inigualables.