Brighton 64, culte revitalitzat al Sidecar

El concert nadalenc a Sidecar és una tradició moderna de Brighton 64 que la seva gent atén amb summa devoció, però aquesta vegada, la sala, amb un aforament de poc més de 200 persones, va quedar petita i algunes desenes d’admiradors del grup es van quedar al carrer. Ja hi haurà altres ocasions per disfrutar del bon moment dels germans Gil i companyia, propulsat per aquest disc expeditiu i llenguallarg cridat ‘Como debeb ser’, el quart que publiquen des del 2012.

Tancament de files al soterrani de la plaça Reial entorn d’una banda que no ha volgut aferrar-se als vells trofeus i que va enfocar el concert a partir del material contemporani: ‘Solo hasta el final’, falca de la nit en direcció a un estireganyós clàssic, ‘La próxima vez’, i la selecció de set cançons del nou àlbum com a eix de la sessió. So identificable des de la primera nota, amb el teclat ‘sixties’ de Jordi Fontich en infecciós diàleg amb les guitarres dels Gil: ara per duplicat, atès el debut de David Abadía com a baixista, que ha alliberat Ricky d’aquesta missió.

Power-pop contra el poder

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Denominació d’origen simple i plana: «Som els Brighton 64, un grup de Barcelona», va dir Ricky abans d’atacar amb l’acusatòria ‘Juez y parte’, realçada per una tornada amb harmonies vocals i fusta d’himne. D’allà al power-pop fulminant d’‘El estado de la nación’ i aquesta peça més reflexiva, a cavall d’un ritme disc-rock marcat per la bateria d’Eric Herrera, titulada ‘La cara infame del poder’, sobre la utilització a la carta de la paraula ‘llibertat’. Tríada poderosa, a l’altura del millor Brighton, culminada amb ‘Avui he tornat a casa’ una peça de formes més melancòliques, amb vistes «al gener del 39» i en honor a l’avi Augusto Gil Cánovas, murcià emigrat a Catalunya, exiliat i depurat pel franquisme.

Brighton és un d’aquests grups els fans del qual són molt fans, i per a ells hi va haver rescats com ara ‘Conflicto con tu ayer’ i ‘Ponte en marcha para mí’, ecos de la Barcelona modernista dels 80, a la qual va al·ludir després l’irònic autoretrat de ‘La balada de los pérfidos hermanos Gil’, amb la veu d’Irene de la Riva  (ex-Grushenka, Decepción Cromática). L’imaginari mod va ser pioner en la integració de la música negra, com ens va recordar ‘El mejor cocktail’ amb les seves picades d’ullet a Sam Cooke, peça que va encarrilar una recta final a través de ‘Bola y cadena’, ‘Barcelona blues’ i el bis últim amb ‘La casa de la bomba’ i ‘Haz el amor’, rematada d’una banda que ha mantingut viu un culte i una mística als camins de l’underground.