'Cats' i altres plaers culpables del 2019

¿Ha sentit parlar de ‘Cats’? Segur que sí. Adaptació del musical homònim creat per Andrew Lloyd Webber, la nova pel·lícula del director Tom Hooper ha copat titulars en els últims diesno només per haver fracassat rotundament a la taquillasinó també, sobretot, perquè ha iniciat el que sembla ser una competició entre els membres de la crítica per veurequin d’ells se’n burla de forma més creativa. Se n’ha dit que veure-la proporciona un passaport a la bogeria, i que ni set vides serien suficients perquè els seus responsables tinguin temps de redimir-se. Un periodista va suggerirla possibilitat que Hooper hagi volgut venjar-se de Webberper algun motiu, i un altre va assegurar que pagaria el que fes falta per esborrar-la de la seva memòria.

Totes aquestes opinions deixen clara una cosa:‘Cats’ ha aconseguit acaparar nivells d’atencióamb què la majoria de pel·lícules ni s’atreveixen a somiar; i això al seu torn demostra que, si bé qualsevol pot fer una pel·lícula dolenta, el destacable ésfer una que sobrepassi els nivells tolerables d’incompetènciai despropòsits fins al punt de despertar-nos l’admiració i fins i tot el delit; que, en altres paraules, ens proporcioniun d’aquests plaers que anomenem plaers culpables,perquè no ens atrevim a confessar-los en públic. El 2019 ens ha portat una nombrosa llista de títolsque donen el perfil. Aquests en són alguns.

FAST & FURIOUS: HOBBS & SHAW

En la seva primera seqüència,un home a prova de bales pilota una motocicleta màgica,amb la qual persegueix una dona que acaba d’injectar-se un virus capaç d’acabar amb tota la vida a la Terra. En altres paraules,és absurda des del principi. I malgasta sentimentalisme postís. I, tenint en compte la saga a què pertany,no inclou prou cotxes. Però qualsevol pel·lícula millora pel mer fet de teniren el seu repartiment a Dwayne Johnson o Jason Statham,i aquesta té els dos.

RAMBO: LAST BLOOD

Contemplar-la resulta gairebé intolerable tant pelseu descarat missatge a favor de Trumpcom per l’atrotinat rostre que Stallone hi llueix–semblant a un plat de vedella Strogonoff i, alhora, a un escrot–,i per la successió d’empalaments, apunyalaments, decapitacions, clavícules que surten de la pell, cranis foradats i caps fets puré que omplen la seva última mitjana hora de metratge. Però gairebé segur,la majoria d’espectadors que van anar a veure-la van acabar udolant de plaer,culpable o no.

OBJECTIVO: WASHIGTON DC

Tercera entrega d’una saga de pel·lícules d’accióprotagonitzades per una versió Lidl de John McClane,és menys ridícula que les seves predecessores però tot i així ho és fins a dir prou. Per entendre’ns,el seu argument té menys sentit que el d’un vell episodi qualsevol d’Scooby-Doo,i és tan visualment incoherent que gairebé assoleix el tipus d’abstracció pròpia d’un experiment de Stan Brakhage. Dit això, garanteix una bona estona als qui siguin capaçosd’apagar el cervell just abans de veure-la.

GÉMINIS

Pot ser que expliqui la històriad’un assassí a sou obligat a enfrontar-se a un clon de si mateix,però en tot cas el veritable clon de Géminis és el seu guió, compost exclusivamentd’idees duplicades d’altres ficcions. Potser per això, un sent que és el tipus de pel·lícula quefins i tot Steven Seagal s’hauria negat a protagonitzar fa 20 anys. Però tot i així cal veure-la, perquè ha sigut confeccionada amb una tecnologia tan innovadora, tan nova, queels seus píxels encara porten penjada l’etiqueta amb el preu.

LAST CHRISTMAS

No funciona ni com a comèdia romàntica, ni com a comentari social sobre el problema dels sensesostrei l’amenaça del brexit, ni com a aparador per al talent dels seus intèrprets, ni com a tribut a les cançons de George Michael. Iel seu gir final és tan absurd que,al seu costat, les piruetes narratives típiques de M. Night Shyamalan gairebé semblen realistes. Asseure-s’hi davant, això sí, és com fer-ho davant un assortiment de torrons;consumir-los no aporta res de bo, però és molt difícil resistir-s’hi.

YESTERDAY

En lloc de treure punta a la sevaformidable idea de partida–després d’una apagada, un músic mediocre s’adona que és l’única persona al món que recorda els Beatles–, prefereix convertir-se enla comèdia romàntica més badoca imaginable. I a més sembla afirmar que la música del quartet de Liverpool és igual de bona si, en lloc d’interpretar-la ells mateixos, ho fa qualsevol altre. Però, malgrat tot això, ‘Yesterday’ inclou a la seva banda sonora cançons com Help! i Let It Be. ¿Com resistir-s’hi?

EL SOL TAMBIÉN ES UNA ESTRELLA

En aquestarelectura d’‘Antes del amanecer’ (1995) per a la generació Z,una parelleta parla sobre el destí, l’amor, el lliure albir i la naturalesa del cosmos, almenys fins que les seves boques han escalfat prou per començar a donar-se petons. La pel·lícula és excessivament melindrosa per a qualsevol espectador en edat de conduir,però cal reconèixer-li que els seus dos protagonistes sóntan fotogènics com qualsevol dels gatets que apareixen per Instagram. ¿I a qui no l’entendreixen els ‘gatets’?

HELLBOY

Ésvulgar, excessivament sorollosa i està omplerta de violència gratuïta,té argument i personatges suficients per omplir una trilogia sencera iestà explicada amb els peus. Però també malgasta humor canalla, seqüències d’acció originals iconsciència de la seva pròpia ridiculesa,i això és més del que poden dir el 95% de les pel·lícules de superherois. Per això està destinada a convertir-se, passat el temps necessari, enpresència imprescindible en les maratons de cine trash.

GREEN BOOK

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Afirma queun home blanc de classe baixa i un home negre ric i culteno necessiten més que viatjar per carretera junts i compartir un cub ple de rebossat del KFC persolucionar el problema del racisme als Estats Units. I en el procés barrejahumor tou, homilies sobre la tolerància racial i moments de melodrama lacrimogenper fer-nos sentir satisfets amb nosaltres mateixos per tenir l’actitud ideològica correcta i, per tant, l’autoritat moral. I a tots, és clar, ens agrada sentir-nos així.

HOLMES & WATSON

Paròdia de les pel·lícules de Sherlock Holmes dirigides per Guy Ritchie –com si en necessitessin una–, acumulatal quantitat d’acudits imbècilsque sembla escrita mà a mà per dos prepúbers amb un parell de cerveses de més, ifins i tot el gos dels Baskerville podria haver traçat una trama més coherentque la seva. Arrabassaria a ‘Cats’ el títol de Pitjor Pel·lícula del 2019 de no ser perquèles comèdies coprotagonitzades per Will Ferrell i John C. Reilly són com la pizza o el gelat: Fins i tot quan són dolentes, són bones.