Harry Nilsson, un tresor rescatat 25 anys després

Potser el nom de Harry Nilsson no soni familiar en aquests preludis de l’any 2020, però és difícil ignorar dues cançons universals associades a la seva veu: ‘Everybody’s talkin’ de la pel·lícula ‘Cowboy de mitjanit’ (1969), original del trobador folk-rock Fred Neil, i la ‘hiperbalada’ ‘Without you’, que va compondre el grup Badfinger i que Nilsson va convertir en èxit el 1971(cadena que va seguir dues dècades després amb la versió de Mariah Carey). El seu registre vocal sentit però no impostat va marcar estil, si bé ell va ser, sobretot, un compositor extraordinari amb un instint pop aventurer i arrels en les músiques anteriors al rock’n’roll, en el folk i el blues. El cantant favorit de Lennon i McCartney, segons van declarar en alguna ocasió, i un talent que vam perdre d’un infart als 52 anys, el 1994.

N’han hagut de passar uns altres 25 perquè vegi la llum per sorpresa un disc que resulta ser el contenidor de les cançons pòstumes del músic novaiorquès. O, dit d’una altra manera, el primer àlbum de Harry Nilsson amb cançons inèdites des de fa gairebé quatre dècades. Un petit miracle. Recordem que, després de publicar ‘Flash Harry’ (1980), Nilsson es va apartar de la primera línia de l’espectacle i va invertir les seves energies a denunciar la venda d’armes als Estats Units (impressionat per l’assassinat del seu amic Lennon, amb qui el 1974 havia compartit l’àlbum ‘Pussy cats’) i a compondre material per al cine i la televisió.

Un encanteri atemporal

Ellanava a contracorrent de les tendències del moment, i aquestes cançons ara exhumades i arreglades llavors no van fer saltar d’alegria els executius discogràfics. Remeten a un imaginari sonor refinat, d’una noblesa neoclàssica: el mandrós exotisme d’‘U.C.L.A.’, el caràcter de Nova Orleans a ‘Animal farm’ i l’encantament subtil d’unes perles anomenades ‘Lullaby’ i ‘Love is the answer’, a les quals es pot sumar la versió de ‘What does a woman see in a man’, de Jimmy Webb. Nilsson va gosar reivindicar Yoko Ono: bonica apropiació de ‘Listen, the snow is falling’, peça dels dies de la Plastic Ono Band.

Nilsson va morir deixant aquestes cançons en forma de maquetes, i amb el temps (molt temps), el seu amic i productor Mark Hudson (col·laborador de Ringo Starr, el coautor de ‘Livin’ on the edge’, d’Aerosmith) les ha convertit en unes cançons majestuoses afegint-hi pistes de músics selectes. Per exemple, les bateries de Jim Keltner, un piano de Jimmy Webb, un acordió de Van Dyke Parks i baixos del fill de Harry, Kiefo Nilsson. Amb tot això, ‘Losst and founnd’ sona com un àlbum genuí de Harry Nilsson i ens recorda que, al cap i a la fi,la seva sonoritat no està tan fora d’època, o pensem si no en l’estil de composició de creadors com Rufus Wainwright o Mac DeMarco, o el Bruce Springsteen recent de ‘Western stars’. - Jordi Bianciotto

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Cap grup s’assembla a Los Guachos, perquè ningú s’assembla a Guillermo Klein. El compositor argentí lidera un ‘ensemble’ de primera amb seu a Nova York que té un espai propi entre el jazz, la música contemporània i el folklore llatinoamericà. A ‘Cristal’ reimagina els tangos de Gardel amb una cal·ligrafia sofisticada, única i lliure de tòpics. - Roger Roca

El raper grime que va substituir amb èxit el detingut A$AP Rocky a l’últim Sónar reafirma el seu poder en un segon àlbum de gran diversitat estilística i anímica, amb moments de fanfarroneria seguits d’altres de frustració o culpa; escolti’s el tema sobre la infidelitat (pròpia) ‘Lessons’. Eficaç de principi a final. Juan Manuel Freire

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Cecilio G fa música sense mirar mai pel retrovisor. En el seu tercer treball en un any –més un altre amb el seu vessant punk– fa encara més cru el seu trap fet des de les tripes, sense destil·lar i incòmode per a molts. A cada cançó nova, el barceloní augmenta la seva autoritat en l’àmbit urbà. Una cosa que reforça aquesta ‘mixtape’ en què col·laboren artistes amb hores de carrer com Yung Beef, El Mini o Papi Trujillo.  - Ignasi Fortuny

Combatent la inèrcia de reivindicar el més antic, el guitarrista reuneix gravacions de la seva època madura(1997-2017), talaies en què conflueix l’exquisidesa dactilar i la profunditat poètica via Ovidi, Sagarra o Vinyoli. Tot i que en té prou amb la seva veu serena, dona pas a còmplices com Sílvia Pérez Cruz a ‘El corazón es agua’. J. B.