Werner Herzog: «És una fal·làcia que arrisqui la vida dels meus actors»

Al llarg d’una trajectòria tan llarga i prolífica com plena de projectes quixotescos –hi destaquen projectes cinematogràfics herculis com ara ‘Aguirre: la cólera de Dios’ (1972), ‘Fitzcarraldo’ (1982) i ‘Grizzly man’ (2005)–, l’alemany Werner Herzog (Munic, 1942) s’ha confirmat no només com un dels cineastes més iconoclàstics de la seva generació, sinó també com una cosa semblant a una icona pop. La setmana passada, l’Acadèmia del Cine Europeu (EFA) li va atorgar un premi en honor a les seves cinc dècades de carrera. 

Senyor Herzog, ¿a vostè li importa rebre premis honorífics?

No serveixen per a res, no fan que les meves pel·lícules siguin millors ni pitjors. I em sembla inapropiat rebre un premi com aquest precisament ara, quan treballo a un ritme molt més intens, com mai havia fet abans en la meva carrera. Fa 30 o 40 anys jo feia una pel·lícula a l’any, i en els últims 12 mesos, en canvi, he estrenat ni més ni menys que tres llargmetratges; i ara mateix hauria d’estar acabant de muntar la meva pròxima pel·lícula. El millor moment per rebre un premi honorífic serà més endavant, quan estigui postrat en una cadira de rodes. 

Entre totes les seves pel·lícules, ¿n’hi ha alguna per la qual senti una predilecció especial?

No, me les estimo totes. Em molesten aquests directors que diuen: «Odio la meva última pel·lícula, a la pròxima sí que innovaré de veritat», i després es dediquen a fer un cine cada vegada pitjor. Jo, insisteixo, no em penedeixo de res del que he fet.

En la nova ficció de l’univers Star Wars, la sèrie ‘The Mandalorian’, vostè interpreta un dolent. ¿Què sent al formar part d’una saga tan cèlebre? Probablement li permetrà donar-se a conèixer entre un públic completament nou per a vostè.

Fa poc van celebrar una preestrena de la sèrie, i entre l’audiència hi havia uns 800 fans adolescents. I les seves reaccions durant la pel·lícula, tots els udols espontanis de plaer, em van deixar bocabadat; mai havia experimentat una cosa així. És una bogeria: només he de un petit comentari sobre ‘The Mandalorian’ a la premsa perquè, de sobte, 50 milions de persones discuteixin sobre això a les xarxes.

¿Què opina dels canvis que el paisatge cinematogràfic està experimentant?

Són inevitables, i jo no soc nostàlgic en absolut. L’‘streaming’ em sembla fantàstic. Actualment, 50 o 55 de les meves pel·lícules estan disponibles a internet; rebo ‘e-mails’ entusiastes de nanos de 15 anys que han vist ‘El enigma de Gaspar Hauser’ (1974), que vaig rodar quan els seus pares encara no havien nascut. És fantàstic.

Però l’‘streaming’ també té efectes negatius, ¿no ho creu?

Els adolescents ja no van al cine, és clar, perquè no els agrada estar a les fosques ni seure al costat de gent que no coneixen. Però tampoc llegeixen en absolut, i això em sembla molt més negatiu. Jo sempre recomano als alumnes dels meus cursos de cine que llegeixin, si és possible els clàssics de l’Antiga Grècia. Jo soc un expert en la matèria, i gràcies a això soc més capaç d’entendre el present que qualsevol altra persona que conec.

Malgrat que vostè organitza aquests cursos, alhora és molt crític amb les escoles de cine. ¿Per què?

Perquè només serveixen per homogeneïtzar tots els potencials cineastes i prevenir-los de fer res que sigui atrevit i arriscat. Els ensenyen massa teoria cinematogràfica, cosa que, segons la meva opinió, és la mort del cine. Tota la teoria que es necessita per ser un director s’aprèn en una setmana com a màxim. Totes les altres coses s’han d’aprendre rodant. 

Vostè va rodar diverses de les seves pel·lícules en circumstàncies extremes. ¿Creu que el perill i la por poden resultar inspiradors?

Al contrari, el perill i la por haurien de ser eliminats del procés cinematogràfic, perquè fan que resulti difícil comportar-se amb professionalitat. No soc gens temerari. Sobre mi es diu que acostumo a arriscar la vida dels meus actors, i això és una fal·làcia. Cap dels actors amb qui he treballat al llarg de més de 70 pel·lícules ha patit mai cap ferida o lesió. 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

En canvi, vostè va rebre un tret el 2006 mentre feia una entrevista enmig del carrer.

Va ser una bala insignificant. Abans d’impactar al meu cos va travessar la jaqueta de cuir i un catàleg que portava enrotllat a dins, així que no va penetrar la cavitat abdominal. Només vaig sagnar una mica. Si aquell boig em volia matar, m’hauria d’haver disparat al cap. A mi ja m’havien disparat altres vegades abans. Quan tenia 17 anys, per exemple, em va disparar una dona policia que em va confondre amb un assetjador sexual. És una llarga història.