CRÒNICA

Totpoderosa Rosalía

La cantant de Sant Esteve Sesrovires va enlluernar amb el seu carisma escènic en un concert que va fondre la foscor de l'àlbum 'El mal querer' amb l'efervescència dels seus èxits llatins

rosalia / periodico

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Després de la discussió infinita i del soroll generat per la seva obra i la seva projecció global, vam topar aquest dissabte amb el principi i final de tot: l’artista, figura d’escenari diferent de tots, cantant que atura el temps amb inflexions que surten de molt endins i inventora d’un estil musical alhora avantguardista i popular, ‘cool’ i amb capes de cultura ancestral. Rosalía total, imperativa i amb aura mística, aguantant totes les mirades durant l’hora i 20 minuts que es va estendre aquest dissabte el primer dels seus dos concerts al Palau Sant Jordi.

Espectacle suggeridor en el terreny plàstic, precedit per un ‘bailaor’ d’alta volada, el Polito, que va preparar el terreny. Cos de ball i palmers fent lliscar enquadraments inèdits en nom de l’art flamenc, i la siluetad’El Guincho, amb les seves màquines, al flanc dret. Però al centre de tot sempre hi havia Rosalía, una artista capaç de fer d’una obra fosca com ‘El mal querer’ un èxit comercial i un dels referents més influents de la nova música. Aquest àlbum publicat fa una mica més d’un any va posar, com al Primavera Sound, la columna vertebral del concert, si bé aquesta vegada s’han sumat al repertori cançons procedents d’aquesta colla de ‘singles’ que porta la seva pròpia guerra.

Cap al costat fosc

Després de l’arrencada de ‘Pienso en tu mirá’ amb el seu fons d’òrgan d’església, inici del via crucis emocional de la nòvia que s’enfronta al costat més fosc de la vida matrimonial, van entrar les trames electròniques violentes d’‘A palé’, una cançó d’aquest any que extrema les apostes sobre el rumb que prendrà Rosalía d’ara endavant. ‘A madrugá’, la cita amb James Blake de ‘Barefoot in the park’, i ‘Que no salga la luna’ ens van endinsar en un paisatge audiovisual dens, sense les concessions ordinàries dels grans espectacles. El que fa podrà ser o no ser flamenc, pop o música urbana, però s’ha de veure el seu poder com a ‘cantaora’ en aquella ‘Catalina’ que va entonar ‘a cappella’, jugant amb les pauses dramàtiques davant d’un Sant Jordi en suspens, com si fos una artista amb 30 anys de carrera. 

Després de molts mesos de gira, venint ara de Londres i de París, Rosalía es va poder dirigir al públic tant en català com en castellà, i va assegurar estar «molt feliç» de ser a la seva ciutat. «Déu meu del cel, tanta gent, quin honor!», va exclamar amb aquesta veueta candorosa que sap posar de vegades, mentre atalaiava l’horitzó del Sant Jordi. 

Entre bitllets de cent

Rosalía entregada a la litúrgia i a l’emoció més profunda en peces de complexió minimalista, que integren trames rítmiques anguloses i polifonies arriscades. ‘De aquí no sales’ i el camí que va conduir fins a ‘Bagdad’, insinuant la pregària. I Rosalía esbojarrada, la de ‘Milionària’, la seva cançó en català, amb la seva pluja de «bitllets de cent a les pantalles de vídeo, que va connectar amb el seu revers, «Dios nos libre del dinero». Deixant anar el nom de Barcelona aquí i allà, com recordant-se a si mateixa on era, va tenir paraules per al seu professor de cant al Taller de Músics, Chiqui de la Línea. Agraïment rotund: «Jo no sabia res, i ell m’ho va ensenyar tot».

Notícies relacionades

Les cançons de més fonament rítmic, en el tram final, de la mirada a J Balvin de ‘Brillo’ al tiberi ‘reggaeton’ sense complexos de ‘Con altura’, apuntant a un bis que, consumat el recorregut a l’àlbum amb ‘A ningún hombre’, va culminar amb la cançó amb què va començar tot, o gairebé. «Barcelona, si te la saps, cántala conmigo», va convidar en bilingüe abans de tornar al tens ‘tempo’ de ‘Malamente’, amb el seu tèrbol presagi i la seva coreografia orgullosament poligonera desplegada en el Sant Jordi com a última escena d’un espectacle que ja ha fet historia.

LES ARRELS: Simpatia pel tabú

<span style="font-size: 1.6rem;">Rumba ‘taleguera’, quinqui o de raval. Aquesta música sempre ha tornat boja Rosalía, com va deixar clar, per exemple, quan a l’última gala dels <strong>Goya </strong> va gosar donar-li un inèdit tractament coral a ‘Me quedo contigo’, de <strong>Los Chunguitos</strong>. En aquesta gira inclou noves picades d’ullet a aquest imaginari, començant per aquest ‘Ni más ni menos’, de <strong>Los Chichos</strong>, que va sonar com a música ambiental just abans que sortís a l’escenari. Aquestes coses mai són casualitats. </span>

 

Temes:

Rosalía