NOVETAT EDITORIAL

Viatge a un altre planeta anomenat Corea del Nord

L'expert en manga i enamorat de l'Orient Llunyà Marc Bernabé publica la crònica dels seus dos desplaçaments a l'hermètic país de Kim Jong-un

zentauroepp51200867 icult marc bernabe191205201800

zentauroepp51200867 icult marc bernabe191205201800

7
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

No va ser fins a l’últim dia, la vigília de la tornada a Barcelona, quan a Marc Bernabé li van dir que es podria entrevistar amb una família típica nord-coreana, tal com havia demanat. Els membres de la unitat familiar representativa de Corea del Nord, segons la decisió d’algú, vivien a la planta 31 d’un gratacel de Pyongyang, en un pis de 220 metres quadrats amb vista a l’estació central, i allà el van portar. Al final d’un viatge que podria ser descrit com una successió d’escenes i situacions estranyes, pròpies d’un país hermètic i diferent en gairebé tots els sentits, Bernabé estava a punt de viure, potser, la més estranya de totes.

Bernabé explica els viatges que va fer el setembre del 2018 i l’abril d’aquest any

La idea de visitar la Corea socialista li rondava pel cap des de feia anys. Traductor de manga, amant de la cultura japonesa, del Japó en general i en general de l’Orient Llunyà, al mapa dels seus viatges per la regió li faltava l’enigmàtic país modelat a partir de 1948 per Kim Il-sung, avui President Etern de la República; l’últim país rigorosament socialista, el país impermeable al món, de fama pèssima, dictadura per a la majoria, denunciat repetidament per la seva política repressiva i els seus camps de reeducació –o de concentració, o treball–; un planeta a part estrany i inquietant en ple planeta Terra. Aquest forat en el mapa Bernabé el va omplir finalment el setembre del 2018. Després va tornar, amb la intenció d’escriure un llibre, l’abril passat. Fa vuit mesos. El relat l’ha plasmat en el pedagògic ’Corea del Norte, puerta abierta al país más enigmático del mundo’ (Norma), un llibre que segueix la línia de la famosa ‘Pyongyang’, la novel·la gràfica de Guy Delisle, i d’altres obres fetes amb la voluntat de posar llum sobre el gran misteri sociopolític del nostre temps. Corea del Nord. Com, per què. Què caram.

Marc Bernabé posa amb un parell de pòsters comprats a Corea del Nord. / ANNA MAS

Un senyor prenent notes

L’escena a l’apartament és paradigmàtica de la condició estranya –extraplanetària– del país asiàtic. Pare, mare i fill constituïen la unitat familiar. Ells eren professors d’universitat i ella mestressa de casa, però per atendre la visita només hi era ella. «La meva intenció era asseure’m a parlar amb una família sobre el seu dia a dia, i pensava que hi serien també el marit i el fill, però de sobte em trobo sol amb aquesta senyora –recorda l’autor–. A més, a part dels meus guies i de la traductora, hi havia un altre senyor assegut a una banda escoltant la conversa, un senyor que en cap moment em van presentar i que estava prenent notes. La senyora estava molt tensa. Trobar-se a casa seva amb un estranger que venia a fer-li preguntes, mentre un senyor, que probablement era del Govern, anava apuntant tot el que deia... Evidentment la senyora estava cohibida, i es notava».

–¿Com veu el futur de Corea d’ara en endavant? –li pregunta Bernabé cap al final de l’entrevista.

–Sempre amb la màxima lleialtat possible cap al nostre líder suprem, el camarada Kim Jong-un, el nostre país prosperarà per sempre i moltes nacions de tot el món ens envejaran pel nostre futur brillant.

Bernabé, durant l’entrevista amb la mestressa de casa nord-coreana. / MARC BERNABÉ

Una cosa extraterrestre

Set dies al setembre i sis a l’abril van configurar una imatge del país que l’autor expressa amb les paraules que un altre segurament faria servir per descriure un viatge a Mart. «És el més semblant que he vist a la Terra a una cosa extraterrestre», diu. «És com estar ficat en una pel·lícula de política ficció, d’aquestes que comencen amb una hipòtesi com ara: ¿Què passaria si els nazis haguessin guanyat la guerra? En aquest cas: ¿què passaria si un règim de tall estalinista hagués sobreviscut fins als nostres dies? Però no és cap ficció. És la realitat». Pot ser que el gran valor del llibre de Bernabé estigui en l’amor pel detall. És un llibre costumista. Limitat per la presència constant de dos guies que l’acompanyaven a tot arreu, una agenda inflexible i una llibertat de moviment que seria generós qualificar de relativa, Bernabé s’ha esforçat sobretot a remarcar les diferències, transsumpte, al cap i a la fi, d’un estat mental que un cop més seria generós qualificar senzillament de diferent. No són, simplement, diferents. En certa manera, sí: viuen en un altre planeta.

A Pyongyang els cotxes han de circular impol·luts i hi ha túnels de rentat a totes les entrades a la ciutat

Segons explica Bernabé, al planeta nord-coreà és obligatori que els cotxes que circulen per la capital estiguin, no nets: impol·luts. Altrament, es corre el risc de ser multat. Ja que hi ha túnels de rentat a totes les entrades de la ciutat, ningú pot dir que venia del camp, on plovia i hi havia fang. El zel oficial per la higiene dels vehicles pot donar lloc a escenes com la que va viure el mateix autor, quan tornava amb els seus guies i un conductor d’una excursió per l’orient del país. De sobte, el conductor va aparcar en un voral i tots van baixar, van treure unes baietetes i van netejar el cotxe. Sent estrany, almenys és coherent: la ciutat en si mateixa està impol·luta, com un escenari o un decorat, o almenys la part que deixen veure als turistes: «Durant el primer viatge l’autobús ens va portar per un carrer lleig, realment un carrer lleig. Ens va parar la policia i hi va haver una conversa amb el guia, i llavors ens van deixar marxar. Jo estava convençut que li estava dient que què feia un autobús de guiris allà. Tenia la sensació que ens havien portat per un carrer pel qual no ens havien d’haver portat, però no ho sé amb certesa perquè no sé coreà. Li vaig preguntar després al guia i em va dir que ens havien parat perquè el conductor no portava el cinturó».

A Pyongyang no hi ha vida nocturna. «Els coreans només surten a sopar, i no surten gaire». No hi ha, o això se suposa, ni prostitutes ni drogues. És habitual veure camions militars pel carrer.

Bernabé, davant el Monument a la Fundació del Partit dels Treballadors. / MARC BERNABÉ

La insígnia de la lleialtat

Dit tot això, és probable que la singularitat de Corea del Nord sigui més notable en l’esfera política. «El culte als líders jo el comparo amb una religió, per molt que diguin que a Corea del Nord no li donen importància a la religió», diu Bernabé. «Des del punt de vista occidental, resulta una mica inquietant». Tots els coreans porten al pit la «insígnia de la lleialtat», un pin en forma de bandera amb el retrat de Kim Il-sung o Kim Jong-il; hi ha pins amb els retrats de tots dos. En realitat, hi ha imatges dels líders per tot arreu, tant en l’espai públic com en el privat, i hi ha un lloc a Pyongyang on s’aixequen dues estàtues colossals dels Kim que per a un coreà són el que per a un musulmà és visitar la Meca. Alguns turistes són conduïts a la casa natal de Kim Il-sung i convidats a beure aigua del seu pou, amb la promesa que cada glop els donarà 100 anys més de vida.

«L’ambient de vegades és tan solemne que, bé, Guy Deslile ho descriu com que és molt fàcil que se t’escapi el riure, i és cert, és tan estrany, has de fer la reverència... A mi no se’m va escapar el riure, però entenc que hi hagi gent a qui se li pugui escapar. A mi, al contrari, se’m va encomanar bastant aquest ambient de solemnitat. Ets allà i penses, Kim Il-Sung, per descomptat, cal respectar-lo, el pare de la pàtria, però ho penses després i...»

«La meva intenció», explica l’autor, «era explicar el que havia vist, notat i sentit»

Notícies relacionades

Potser se li pot retreure a Bernabé una certa complaença amb un règim que al cap i a la fi està acusat de greus violacions dels drets humans. Ell respon així: «Crec que em passa com als equidistants de la política catalana. Qui vulgui pensar que estic a favor seus trobarà coses per pensar que és així, i al contrari també». «La meva intenció amb aquest llibre –explica– era simplement explicar el que havia vist, notat i sentit».

A Bernabé el van portar a visitar el museu ‘Casa d’Exhibició de Material Militar de l’Exèrcit Popular de Corea’, on va veure tancs, avions, canons i llançacoets, entre una mostra abundant de material militar. També va visitar els edificis (alguns diuen que búnquers) on es guarden els 166.000 regals que han rebut els mandataris nord-coreans des que existeix el país. El complex inclou un hangar dissenyat per allotjar un avió regal de Stalin.