The Waterboys, segona joventut a Razzmatazz

Mike Scott passa per un bon moment, publicant bons discos a raó biennal i oferint concerts en els quals mai saps què passarà. La seva banda llueix estable, atenta a les seves canviants necessitats, i no és exagerat afirmar que The Waterboys viuen a la seva discreta manera una segona joventut, amb actuacions edificants com la d’aquest dilluns a Razzmatazz (Festival Mil·lenni).

Cinquena visita en set anys (comptant la del 2018 a Sant Cugat) i nova demostració de com gestionar un capital ampli, 36 anys de cançons, sense fer l’efecte que el passat és més gran que tu. Scott dona al seu catàleg un tractament de material viu, retocant contorns (dos coristes), recomponent desenvolupaments (una mica de ‘síndrome Crazy Horse’)i vulnerant la regla de col·locar els ‘hits’ al final. El concert va començar amb l’àlbum ‘Fisherman’s blues’, del 1988 (la suau ‘When ye go away’ apuntant a l’himne cèltic que li dona títol), i la cinquena peça va ser la famosa ‘The whole of the moon’, integrada com una cançó més.

Rock amb negritud

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Un peu en el llegat clàssic i un altre el segle XXI, gairebé la meitat del set, si bé estranyament només van caure tres peces del nou disc, ‘Where the action is’.Però Scott i els seus van transmetre intensitat més enllà de quines fossin les cançons triades. So tendent al rock rugent amb flexibilitat negra, de guitarra elèctrica i òrgan tel·lúric, el de Brother Paul Brown, mirant de reüll el so de mercuri ‘dylanià’. I amb un altre puntal al violí de Steve Wickham (l’únic còmplice de Scott que aguanta des dels 80) realçant la nova ‘Ladbroke grove symphony’.

Scott mira sense manies els qui el van precedir en l’ofici i va dirigir dedicatòries a Keith Richards (‘Still a freak’) i al finat Ginger Baker: la peça titulada ‘Blues for Baker’, que és, en realitat, un solo de bateria. I basculant entre la delicadesa acústica (‘The pa within’) i la cruesa amb ingredients de ‘jam’ (‘Morning came too soon’), The Waterboys van continuar entregant-se a la música sense mirar el rellotge, fins a depassar les dues hores en temps de bis, quan ‘A girl called Johnny’ i ‘How long will I love?’ van completar el retrat d’una bategant banda amb una llarga història al darrere.