Riad Sattouf: «He viscut el racisme tant a Síria com a França»

«Un home no té arrels, té peus». És una frase de Salman Rushdie queRiad Sattouf(París, 1978) utilitza sovint per explicar que no se sent més sirià que francès –ni a la inversa– i que no té consciència sobre la seva identitat nacional perquè la seva resideix en la llengua. «El país de la gent és la llengua, més que pertànyer a una nació o a un equip de futbol», explica l’autor del còmic ‘L’àrab del futur’  (Salamandra Graphic) en una entrevista amb aquest diari a París.

El quart volum del’exitosa sèrie autobiogràfica(més de dos milions d’exemplars venuts i traduïda a 22 idiomes), que acaba de publicar-se a Espanya, narra elperiple de l’adolescent sacsejat per les seves dues cultures, la història de la seva família i el cop d’Estat del seu pare, un professor universitari fascinat pel panarabisme i els dictadors del Pròxim Orient. Unmoment àlgiddel còmic que Sattouf va començar a escriure pensant en la seva àvia materna.

«La meva àvia francesa odiava el còmic. Deia que era cosa de nens així que em vaig posar a pensar quina mena de còmic li agradaria llegir. I va funcionar. Amb ella i amb molts lectors, perquè em llegeix molta gent gran. És molt divertit, molts coneixen la meva família millor que jo».

Al primer volum de ‘L’àrab del futur’,que es desenvolupa entre 1978 i 1984, el petit Riad viu els seus primers sis anys entre la Líbia de Gaddafi, la Bretanya dels seus avis materns i la Síria de Hafez al-Assad. El seu primer any d’escola a Síria el reflecteix en el segon volum, i en el tercer narra la seva circumcisió.

Secret revelat

L’última entrega, excepcional pel seu volum (288 pàgines) i pel secret que revela, discorre entre 1987 i 1992, en un moment de crisi familiar. Mentre la seva mare torna a França, el seu pare se’n va a treballar a l’Aràbia Saudita, on es radicalitza des del punt de vista religiós. Just en aquell moment,tota la família ha de tornar a Síria.

L’adolescència, tema recurrent a l’obra de Sattouf, enganxa amb un públic jove al posar l’accent, diu, «en la duresa de la relació amb els altres, els sentiments extrems i la dificultat per adaptar-se a un element de vegades hostil». I el Riad adolescent ha de bregar a més amb un pare obertament racista.

«Volia mostrar les coses tal com les vaig viure. Com es creix amb un pare que diu coses terribles, que és racista... Lamentablement, això no em passa només a mi. Tinccol·legues d’origen espanyol amb pares franquistes que diuen coses espantoses. Però continua sent el teu pare, i crec que l’èxit de ‘L’àrab del futur’ és que tothom té darrere una història familiar amb què s’ha de construir com a persona».

La base de l’emoció

Notícies relacionades

«No pertànyer a un poble concret ha sigut una sort»

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Mentre considera una sort ser el producte de dues cultures diferents, Sattouf reconeix queha viscut «el racisme i la xenofòbia tant a Síria com a França». «El racisme no afecta només el món occidental. És una cosa que parla de l’ésser humà. ¿Per què volem quedar-nos tancats? És un tema que m’interessa molt i que s’hauria d’explorar més».

L’autor de la sèrie ‘Los cuadernos de Esther’ (Sapristi) promet un sisè i últim volum de ‘L’àrab del futur’, però sobre la resta dels seus projectes guarda silenci. L’únic que confessa, a més quecada cop és més maniàticamb l’edició dels seus llibres i pretén controlar des del color de la portada fins al tipus de paper, és quenomés llegeix còmics clàssicsper no rebre la influència d’autors moderns. Són elscòmics que van marcar la seva infància. «És com tornar a la font. És un procés artístic essencial, anar a la base de l’emoció. És almenys el que intento fer».