Amon Amarth, invasió vikinga al Sant Jordi Club

Després de més de 20 anys de camí i a mesura que el seu death metal s’ha anat fent més melòdic i accessible, Amon Amarth ha vist com els locals en què actua s’han fet més grans. Fins a arribar, a Barcelona, al Sant Jordi Club, on aquest divendres va reunir més de 3.000 persones amb la seva recepta d’èpica sonora, lírica amb vista als vells mites nòrdics i ‘attrezzo’ de parc temàtic viking, començant per aquest gegantí casc amb banyes sobre el qual es va ubicar el titular de la bateria.

Al grup suec li torna boig la mitologia i la recreació dels vells mons pagans del nord d’Europa (fa tres anys, al Rock Fest, va instal·lar a l’escenari la proa d’un barco guerrer), i defensa un metal aferrat a dinàmiques ‘power’ ortodoxes, on el factor ‘death’ es redueix a la veu gutural del mestre de cerimònies Johan Hegg. Aquesta manera de cantar ha passat amb els anys de ser extrema a convertir-se en un estàndard del metal. Al Sant Jordi Club, la va practicar prèviament una dama, cosa que és menys corrent: Alissa White-Gluz, vocalistad’Arch Enemy, imperativa formació del ram que va animar la doble ració de teloners, estrenada amb Hypocrisy.

Cerimònia del foc

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Amon Amarth va prescindir dels seus dos primers discos, els més radicals, i va combinar el ‘grans èxits’ amb quatre úniques mencions a la seva nova obra, ‘Berserker’. Cançons que revelen un relaxament en certes fórmules: arrencades pomposes, frenades en sec, acceleracions severes. Contrastos efectistes entre la introducció lírica i el mastegot del doble bombo, com a ‘Fafner’s gold’, i harmonies lluents de les dues guitarres en fricció amb el coll cavernós de Hegg. I foc, molt foc, en forma de flamarada llarga o de fogonada, adornant els rescats de ‘Death in fire’ o la inhabitual ‘Prediction of warfare’ en un ambient de feliç aquelarre.

Però les cançons d’Amon Amarth permeten la celebració festiva: a ‘Crac the sky’, Hegg va demanar al públic que fes bots com si s’hagués d’acabar el món, i a ‘Raise your horns’ va brindar amb una banya plena (entenem) de cervesa al crit de ‘¡skol!’. Moments molt Manowar; una mica de folklore que segella cohesions. I abans d’acabar amb el seu tema més popular, ‘Twilight of the thunder God’, van entrar en acció dos alts guerrers de cartró pedra, un a cada flanc de l’escenari, per cantar a Odín a ‘Guardians of Asgaard’, símbol de la resistència nòrdica a les religions que en un altre temps van arribar del sud i peça acollida amb crits de joia pel públic d’una temperada ciutat mediterrània.