Jaroussky, el contratenor compromès

Més enllà de ser un número u de la lírica, l’aclamat contratenor Philippe Jaroussky té un do com a professor de cant i com a inspirador de projectes socials relacionats amb la música. Tant la seva acadèmia musical per a joves talents del cant, però també del piano, del violí i del violoncel, que aspiren a fer el salt a professional, com el programa destinat a acostar la clàssica a nens sense recursos funcionen amb celeritat a La Seine Musicale, flamant centre cultural de disseny situat a l’oest de París. El centre ofereix instruments durant tres anys i classes gratuïtes a raó de dos dies per setmana durant una hora. El programa té tant èxit que aquest interessant projecte aviat s’estendrà a La Philarmonie, l’altre imam musical de París, inaugurat el 2015 al parc de la Villette.

EL PERIÓDICO va poder veure Jaroussky en acció a La Seine Musicale com a professor de joves promeses, entre elles Lauriane, una noia amb una veu especial. «Tant ella com els altres cantants el que més temen és enfrontar-se amb els aguts», afirma en un descans el contratenor, que actuarà a Barcelona el 14 de gener i el 21 de maig (Palau de la Música).  Ser capaços de traspassar l’orquestra és una altra de les seves preocupacions. Esborrar aquests temors ha sigut una de les batalles a les quals Jaroussky s’ha entregat més en els últims 10 anys amb ajuda d’un coach. Potser per això empatitza tant amb els seus alumnes, assenyalant-los amb humor els defectes del seu cant. És exigent però també còmplice.

Qüestió de confiança 

Jaroussky té un do per ensenyar i disfruta amb aquestes classes. Els alumnes li recorden els seus començaments i l’obliguen a ser conscient de tot el que implica cantar. «Són molts els dubtes que t’assalten quan comences a destacar. Si un músic no se sent sòlid abans de sortir a escena, la mínima por o dubte poden ser fatals», comenta el contratenor. Ho diu per experiència i ho transmet amb tal naturalitat i gràcia als seus alumnes que tots en surten encantats. Les seves classes són inspiradores. Després d’una crítica sempre intenta treure’n ferro i predisposar els seus deixebles a donar el millor de si. «Per cantar en públic cal preparar-se, conèixer-se per dins i concentrar-se en el que es vol transmetre. Al cap i a la fi, els intèrprets som mèdiums, instruments al servei de la música». El mateix deia l’enyorada Montserrat Caballé.   

A diferència d’un piano, un violí o un violoncel, la veu és un món de sensacions creat per la vibració de dues cordes vocals que ningú veu. «El cant és complex. ¡La veu és tan personal! Quan començava a cantar tenia la sensació d’estar completament nu», recorda el cantant, que també va estudiar piano i violí.  «Ara disfruto molt més cantant que abans. Tinc menys por i estic disposat a donar més. Quan ets jove has de demostrar moltes coses i et poden les ganes de complaure tothom, una cosa impossible». Ell recomana no atabalar-se i assumir que cada veu és diferent. «En el meu cas tinc una veu particular: a uns els encanta, a d’altres no». Tot i que té molts fans, per això aquesta temporada farà doblet al Palau de la Música.

Canvi radical

«Quan tenia 22 anys de vegades em llevava i em deia: avui no tinc la veu en forma. Com si no depengués de mi. Vaig aprendre que amb la tècnica pots tenir la mateixa veu en forma cada dia», recorda Jaroussky, que té un registre de contratenor –el més agut de les veus masculines– amb una àmplia gamma de matisos. Però la del cantant és una cursa de fons. «Jo no tenia una gran veu al principi, vaig necessitar molts anys per aprendre a ressonar en mi», afirma Jaroussky, que va assistir a les primeres classes de cant amb 18 anys i només dos anys després va debutar com a Neró en la seva primera òpera, ‘La coronació de Poppea’, de Monteverdi. «Allò va ser inconsciència pura», recorda. «Després, amb 22 i 24 anys, ho vaig pagar perquè cantava amb l’instint però no amb la seguretat que dona la bona col·locació del cos». Als 25 anys es va concentrar a treballar la veu a fi de consolidar-la. «Entre els 25 i els 35 vaig guanyar en harmònics, però va ser un treball molt llarg que encara segueix». 

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

En les seves classes insisteix en la importància de fer les coses de forma orgànica però sense oblidar-se de pensar en la manera de pronunciar les consonants, d’obrir la boca i sobretot de col·locar els llavis per alliberar i canalitzar la veu. Però també parla d’altres aspectes més profunds i sovint revela als seus pupils els mateixos esculls a què ell s’enfronta. «A mi em va costar molt treball trobar una serenitat interior i continuo lluitant cada dia per trobar aquest equilibri necessari entre la bellesa sonora, el karma interior, la precisió i les emocions que has de transmetre».

Ell, a diferència de Farinelli, el castrato més famós de la història, està marcant època no només com a intèrpret sinó també com a mestre. Recentment, el Museu Grévin de París ha reconegut la seva trajectòria amb una figura de cera, com també tenen altres grans de la lírica, com ara Maria Callas, Luciano Pavarotti i Cecilia Bartoli.