Jeanette Winterson: «En 50 anys podrem escanejar els cervells i replicar-los»

Jeanette Winterson ha dormit nou hores dilluns a la nit i això la posa de molt bon humor. Tot i que l’abans ‘enfant terrible’ de les lletres angleses hagi fet 60 anys es mostra espurnejant i enèrgica, com una adolescent pujada d’ànims, al seu pas per Barcelona per parlar aquest dimecres al CCCB, amb les entrades esgotades, en el marc de l’exposició ‘Feminismes’. Winterson (Manchester, 1959) és tota una celebritat a la Gran Bretanya, per les seves excel·lents novel·les i assajos, és clar, però també per la seva airejada vida íntima amb paparazzis a la porta a fi de robar la foto de la seva última amant –una d’elles l’agent Pat Kavanagh, que va abandonar el seu marit, Julian Barnes, durant un temps per ella– i per haver sigut adoptada per una fanàtica de l’Església pentecostal que va arribar a sotmetre-la a un exorcisme a l’assabentar-se que era lesbiana, tal com va relatar en les seves memòries.

Acaba de publicar ‘Frankissstein’ (Periscopi / Lumen), novel·la de ciència-ficció d’ara mateix en la qual elucubra sobre què ens oferirà un futur cada vegada més tecnològic, especialment a les dones. (Avís: no pinta bé.) Per això utilitza el clàssic de Mary Shelley, en què trasllada els personatges i entorn a un món de l’estil de ‘Black mirror’ marcat pels robots sexuals i la crionització, la conservació de cadàvers per ser reviscuts o el transhumanisme, és a dir, aquesta hibridació home-màquina que podria ser el següent pas en l’evolució humana.

¿Creu de veritat que la intel·ligència artificial, la robòtica i la tecnologia en general canviaran les nostres vides?

Absolutament. Vaig llegir molt sobre aquests temes i de sobte es va celebrar el 200 aniversari de la publicació de ‘Frankenstein’. El vaig tornar a llegir i em vaig adonar que totes les coses que em preocupaven ja eren allà esbossades: els transgènere, el transhumanisme, els robots sexuals, la pornografia. Vaig comprendre que el món que coneixem va començar fa dos segles amb la revolució industrial.

El més sorprenent és que el quilòmetre zero d’aquest camí el van assenyalar dues dones, Mary Shelley, la visionària, i Ada Lovelace, la filla matemàtica de Lord Byron.

Sí, Lovelace va ser la primera persona que va crear un programa informàtic, quan encara no s’havien fabricat els ordinadors. Va imaginar una sèrie de fitxes, de paper perforat, com les que havia vist als telers a les fàbriques tèxtils. I quan Bill Gates i Paul Allen van crear el seu primer programa informàtic era exactament això, una cinta perforada, tal com l’havia imaginat Lovelace. És sorprenent.

I no obstant, a la novel·la no s’entreveu una revolució sexual que hauria de col·locar la dona en peu d’igualtat amb l’home.  

És pur present i com a tal pot marcar el futur. La revolució sexual va començar el 1960 i es va convertir en part dels objectius del feminisme, la reivindicació del plaer de les dones i la idea del consentiment. El problema és que tot això està trontollant perquè els adolescents s’estan educant en la sexualitat a través de la pornografia. Veuen porno i allà no hi ha cap consentiment perquè si a la noia se li ocorre dir que ‘no’, s’acaba la pel·lícula. Per això dic que la pornografia va en contra del sexe.

Ron Lord, el fabricant de robots sexuals de la seva història, és una versió modernitzada de Lord Byron, que no queda gaire ben parat en la seva història com a mascle tòxic ni en el passat ni en el present. 

Posem-nos-hi. L’única cosa que un robot sexual no té, i n’he vist bastants, és un clítoris, perquè no en necessita. A mi no em sembla malament que un noi practiqui sexe amb una nina inflable o un robot però caldrà veure com afecta això la seva relació amb dones de veritat.

Això em fa pensar en l’últim invent en matèria de dildos, el Satisfyer, del qual s’està parlant tant. No necessita tenir un aspecte humà, això implica una gran diferència, ¿no?

Sí, ni tan sols té aspecte de penis. Jo prefereixo vibradors que no has d’estar brandint com si fossin la vareta de Harry Potter. Però en fi, m’agradaria que tots ens relaxéssim en relació amb les joguines sexuals. Quan veig qualsevol tipus de nova tecnologia sexual penso si això serà un obstacle en les bones relacions d’homes i dones, heterosexuals o homosexuals. És l’únic que em preocupa.

Hi ha un tema que recorre tot el llibre i és si el futur aconseguirà fer-nos immortals. Aquesta tradicionalment ha sigut una concepció religiosa.

A mi em van educar així i necessàriament s’ha filtrat en el meu pensament. La ciència ens està dient que la consciència és l’ànima, que no depèn del cos. Però això és una cosa que també està dient el Papa de Roma. La meva versió és que d’aquí a 50 anys, si abans no hem destruït el planeta, serem capaços d’escanejar els continguts del cervell i transferir-los fora del cos i fins i tot replicar-los. Només cal pensar que fa mig segle no ens podíem creure que es pogués fer un trasplantament de cor.

¿I això podria ser bo o serà dolent?

Bé, els rics són els únics que s’ho podrien permetre. I la gent que té aquests milions no són els cervells que més ens interessen. ¿Qui vol 20 Donalds Trumps donant-nos la tabarra?

La bona notícia és que no serem allà.

(Riu) Sí, podríem convertir-nos en vampirs desitjant morir algun dia.

Una de les preguntes més interessants del llibre és com una tecnologia encara dominada pels homes acaba afectant les dones.

Això no és gens bo. Els homes, fins i tot els simpàtics, realment no pensen mai en les dones com col·laboradores. Així que necessitem que treballin conjuntament en aquest àmbit. Perquè si no és així existirà un futur molt desigual una vegada més. I no és una paranoia per la meva part. Tan sols un 20% dels treballadors en entorns tecnològics són dones i això afectarà qualsevol producte que es dissenyi. Aquest és el futur i em temo que les dones no serem allà.

Una novel·la com aquesta només podia protagonitzar-la un trans, un home que abans ha sigut dona i que en manté el record.

Sabia que anava a portar tots els personatges relacionats amb ‘Frankenstein’ al present. Però en el cas de Mary Shelley, vaig pensar que a Ry Shelley, el seu àlter ego, li agradaria tenir un altre cos, un cos que ella mateixa ha construït. Allà està la idea que gràcies a la tecnologia serem capaços de recrear els nostres cossos perquè ens funcionin millor . Això ja està en l’aire. Està passant.

¿Li hem de donar la culpa al ‘brexit’ que de sobte autors com vostè i Ian McEwan o sèries com ‘Years and years’ estiguin explorant l’abisme davant el futur en clau de ciència-ficció?

Absolutament. Per a nosaltres és una experiència quotidiana i ens veiem obligats a parlar-ne. El ‘brexit’ és un projecte de l’extrema dreta i el meu país ha quedat segrestat per aquesta. Tota la gent moderada del partit conservador ha desaparegut mentre l’esquerra s’ha desactivat lluitant contra si mateixa perquè té un fort sentit de l’autocrítica. Amb la dreta tot és més senzill: un missatge per a ximples però ben claret.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

L’ascens de l’extrema dreta a Espanya ha implicat una enorme misogínia. ¿Podria passar-los una cosa semblant?

De moment guarden les aparences però poc a poc aniran soscavant les bases del feminisme i la comunitat gai. Hi ha maneres sibil·lines de fer-ho. Comences a reduir la baixa per maternitat, canvies els impostos per encoratjar que les dones es quedin a casa, vas traient el finançament nacional als centres gais. És com els ossos polars i el gel. No mates l’os, senzillament fons el gel.