La visió de Christian Scott

Quan Christian Scott és en un escenari sempre passa una cosa especial. Es perfila davant el micro com si anés a envestir, i de la seva trompeta, amb la campana doblada en un angle estrany que apunta al cel, en surt un so devastador que és a la vegada un lament i un crit de dignitat i d’alegria. Però en realitat, perquè passi aquest alguna cosa, al jove músic de Nova Orleans no li fa falta ni tocar la trompeta. Amb una pandereta en té prou. Dilluns a la Barts, quan passejava entre els seus músics pandereta en mà aclamant els seus companys, celebrant el so que feien junts, gairebé ballant, Christian Scott aTunde Adjuah, que es diu així des que el 2012 va decidir reivindicar les seves arrels africanes, era la imatge mateixa de la felicitat. Un home entregat a la celebració de la música com una cosa compartida, com un ritual. Aquesta és la raó de ser de la seva música, i d’això en parla –perquè Scott parla molt en els concerts– entre peça i peça. De l’important que és conèixer la gent i la cultura que hi ha darrere de les músiques que toquem o que escoltem. De la música com un acte d’amor. «Quan toco amb ell sento que estima», va dir, per presentar el seu bateria. Fusta de predicador, carisma total.

Scott i el seu potentíssim sextet tornaven al Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona amb un nou disc de so futurista, ‘Ancestral recall’. I ho feien, a més, amb l’ambició, va anunciar, de repensar què significa el jazz al segle XXI i quin paper els correspon a ells dins d’una tradició que ja és centenària. Preguntes importants per a les quals Scott té respostes pròpies, encara que dilluns a la sala Barts el so no va ajudar a escoltar-les amb claredat. Logan Richardson, un extraordinari comptador d’històries al saxo alt, quedava enterrat sota una allau de teclats i percussions. Al contrabaix li passava gairebé el mateix, i en general els matisos sucumbien a la força de la banda, que era molta. Però els desajustos de so van ser un mal menor. Ni una mala barreja pot amagar la convicció amb què Christian Scott defensa la seva visió del món: un lloc on es mira al passat amb respecte i al futur amb imaginació i esperança, on caben la ràbia, l’alegria o la tristesa, tan ben expressada en una de les fites de la nit, ‘Sunrise in Beijing’. Un lloc on totes les tradicions –la història sencera del jazz, l’electrònica, els ritmes de l’Àfrica occidental– són vàlides per construir alguna cosa nova i on aquest alguna cosa, sigui el que sigui, es construirà entre tots. Amen, doncs, a Christian Scott.