AMNÈSIA I MEMÒRIA

Quan la indiferència mata més que els botxins nazis

La francoalemanya Géraldine Schwarz analitza a 'Los amnésicos', a través de les vides dels seus avis, la indiferència i l'oportunisme de la població alemanya seduïda per Hitler

zentauroepp50925608 icult191115213105

zentauroepp50925608 icult191115213105

5
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

A Alemanya hi ha una paraula, Mitläufer, per denominar al gruix de la població que durant el règim de Hitler, «per indiferència, apatia, conformisme, oportunisme o ceguesa», es va convertir en còmplice dels crims del nazisme. La periodista francoalemanyaGéraldine Schwarz(1974) inclou els seusavispaterns en aquest grup: «La meva àvia no es va afiliar al partit nazi, però estava fascinada pel Führer, sentia un amor abstracte per ell. El meu avi es va aprofitar de les mesures antisemites per comprar a preu de saldo el negoci d’un jueu que va acabar a Auschwitz juntament amb la seva família. I quan després de la guerra l’únic descendent d’aquest que va sobreviure va reclamar al meu avi, ell no va acceptar la seva responsabilitat. És simptomàtic de la societat alemanya dels anys 50: negar els crims, qualsevol culpa, i la impunitat, ja que les institucions públiques estaven plenes d’antics nazis i a la justícia no li interessava remoure els crims del passat».    

Schwarz, els avis materns del qual van viure a la França col·laboracionista de Vichy, va presentar a Barcelona el seu assaig ‘Los amnésicos’ (Tusquets; premi al Llibre Europeu 2018), on reivindica la memòria i recalca que «l’origen dels pitjors crims de la humanitat és la indiferència col·lectiva, perquè els veritables botxins són pocs. La indiferència mata més que els monstres». 

La seducció del feixisme 

L’autora no es queda al passat sinó que projecta aquestes ombres al perill dels totalitarismes i populismes d’avui –Trump, Bolsonaro, Salvini, Orbán, Vox...–, que associen «empatia a debilitat i odi a valor». «Aquest mateix conformisme ens amenaça ara davant l’intent del’extrema dreta, i també de l’extrema esquerra,d’invertir la moral, una cosa en què el nazisme era molt bo. El que ahir estava bé avui és dolent, el que ahir estava malament avui està bé. El meu avi i molts alemanysvan ser oportunistes perquè els van fer creure que això era legal. Amb les mentides la gent perd els seus punts de referència i és més fàcil de manipular: canvies el sentit de la paraula llibertat i l’omples d’odi i intolerància i converteixes la democràcia en la democràcia d’un grup que reivindica que representa el poble autèntic». 

Géraldine Schwarz, durant el seu pas per Barcelona / manu mitru

No creu que els seus avis sentissin capculpa, tot i que la seva àvia va acabar suïcidant-se i això indica «el pes que portava». «La majoria dels alemanys van ser favorable alsjudicis de Nurembergperquè reduïa els culpables a unes dotzenes de persones i netejava de culpa la resta de la societat». A ell no el va conèixer, a ella molt poc, però constata que «van viure el somni del nacionalsocialisme». «El feixisme sedueix i és sexi. Jo mateixa no sé si de viure en aquella època m’hauria resistit a aquella seducció, per exemple, davant de les subjugadores escenografies del cine de Leni Riefenstahl». Per això, per immunitzar-nos contra aquesta hipnosi, afegeix, «el Tercer Reich hauria de ser objecte d’estudi universal. ¿Per què una societat moderna, rica i cultivada va caure en la barbàrie? Cal conèixer l’enemic». 

«A Espanya, la memòria es va tancar malament i això està portant derives d’ultradreta. L’amnèsia s’ha mantingut massa temps, cosa que ha alimentat el ressentiment»

I això és impossible, insisteix, sense un treball de memòria. «A l’Alemanya Occidental va trigar 20 anys i ho va fer la generació següent, la del meu pare, que va preguntar als seus pares què van fer durant el Tercer Reich. I es va fer bé perquè en comptes de parlar només de víctimes, botxins i herois es va parlar de responsabilitat personal i col·lectiva de la població i se’ns ha educat per aprendre dels errors de la història». 

Espanya, Franco i Catalunya

En canvi, afegeix, no es va fer bé a Itàlia, Àustria, França i menys a Espanya amb Franco. «A Espanya, la memòria està mal tancada i això està portant derives d’ultradreta. I l’amnèsia s’ha mantingut tant temps que ha alimentat molt ressentiment i s’està expressant en la radicalització del moviment independentista a Catalunya, que afavoreix el joc de l’extrema dreta. A Alemanya una petita part de la nova generació també es va radicalitzar i va caure en el terrorisme d’extrema esquerra», recorda. 

Notícies relacionades

També analitza Schwarz l’amnèsia de França sobre els crims de Vichy. «Es va construir un mite resistencialista alimentat per De Gaulle després de l’alliberament, que va posar el país entre els vencedors. Predominava la idea que era millor oblidar perquè la societat avancés, igual que aquí amb Franco, no hi havia el treball de memòria, no es reconeixien els errors. Però als 70 l’historiador nord-americà Robert Paxton va revelar que la majoria de francesos van recolzar Vichy i que la resistència activa va ser una minoria [el 2% de la població]».       

«El feixisme sedueix i és sexi. Jo mateixa no sé si de viure en aquella època m’hauria resistit a aquesta seducció»

I torna a la seva família. «El meu pare es va enfrontar al meu avi pel que va fer a la guerra, però la meva mare, francesa, mai va preguntar al seu per això malgrat que ell era gendarme i vivien a prop del camp de Drancy, d’on sortien combois cap a Auschwitz. Per la seva feina va haver de vigilar gent que podia passar clandestinament. ¿Quants en va detenir? ¿Va tancar els ulls? No ho sé, vull pensar que sí perquè era d’esquerres. Va créixer en un entorn molt pobre i ser funcionari era una feina estable i segura. No era un heroi per deixar-la o per impedir un comboi de deportats». L’important, alerta, és «no arribar a aquesta situació en què és tan difícil dir ‘no’». «El que sí que és possible és impedir que un règim o un partit populista o extremista arribi al poder, perquè una vegada el tinguin tancaran la porta a la democràcia i les llibertats individuals». 

Tres novetats de la memòria de l’Holocaust 

Aquesta tardor ha arribat poblat de <strong>llibres sobre la memòria dels horrors nazis</strong>. A més de l’estudi de Herwig Czech, que a ‘Hans Asperger. Autismo y Tercer Reich’ (NED) prova la col·laboració amb el programa d’eutanàsia infantil del règim de Hitler del pediatre austríac que va donar nom a la síndrome de l’autisme, destaquen tres novetats més: