Djavan, deute saldat al Palau

Ambient d’esdeveniment, aquest dijous al Palau, davant de la tornada de Djavan a Barcelona, amb abundància d’aquest públic brasiler que sempre es mobilitza quan aterren per aquí les grans figures del país. Feia 22 anys que el cantant i compositor de l’estat d’Alagoas, al nord-est, no actuava per aquí, i va compensar l’espera amb un atent combinat del seu nou disc, ‘Vesuvio’, i dels clàssics d’una carrera que abasta més de quatre dècades.

Djavan continua publicant discos a raó biennal i en ‘Vesuvio’ deixa anar paral·lelismes entre l’activitat sísmica i els últims tombs polítics a escala global, com sempre amb maneres més suaus que volcàniques, acollint-se a registres com el funk-pop de ‘Viver é dever’, el tema que va obrir la nit. Conscient de les ganes acumulades, en la seva cita amb el Festival Internacional de Jazz de Barcelona va aventurar un concert «inoblidable, sensual i sexual» comptant amb la implicació del públic, que va manifestar unes pronunciades ganes de cantar, com va quedar clar a la segona peça, la libidinosa ‘Eu te devoro’.

Sonoritat esmorteïda

Un Djavan de presència inicial una mica excèntrica: passos petits de ball amb gest robòtic, ulleres fosques i alt barret. El repertori el van esquitxar des del principi cançons significatives de la seva carrera, com ara‘Topázio’ i ‘Nuvem negra’, gravades totes dues per Gal Costa, portadores de subtileses i que van sonar en tractaments un tant embuatats per una banda ancorada en dos teclistes. A diferència dels seus concerts al Brasil, va acudir a ‘Esplendor’, la versió en castellà de ‘Meu romance’, adaptada per Jorge Drexler, amb la seva memòria bolerística reformulada amb sintetitzadors.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El cantautor de guitarra i tamboret va obrir una celebrada falca amb vista a la bossa nova a través d’una altra peça nova, ‘Orquídea’, i del rescat de ‘Flor de lis’, aquell tema que als anys 90 es va agenciar Ketama, i que va encendre a la concurrència. A mesura que Djavan es va anar alliberant del barret, les ulleres i la jaqueta el concert va entrar en una dimensió més càlida. Va caure ‘Nem um dia’, tema que el 1997 va sonar en una telenovel·la de Rede Globo, ‘Por amor’, i que va ser secundada pel públic de principi a final malgrat la seva llarga i serpentejant tornada, i el ‘crescendo’ final ens va conduir a ‘Se...’, ‘Samurai’ i ‘Sina’, cremant les naus, o gairebé.

Del primer pis queia una enorme bandera de l’‘Ordem i progresso’, llesta per emparar un desenllaç de la nit que, a través del prescriptiu ritual («por qué parou» demanen sempre els brasilers en el seu equivalent de l’«una altra, una altra»), es va obrir amb refinament, a través de la fusió d’‘Océano’ i ‘Um amor puro’. D’allà, a l’agitació de ‘Lilás’ i ‘Seduzir’, convidant a les ballarugues com a manera última d’avalar el retrobament.