Un patètic trio amorós i un homenatge al teatre al Temporada Alta

El debut en el festival Temporada Alta de la formació flamenca Tg STAN ens arriba a través d’un Pinter clàssic, ‘Trahisons’ (‘Traïció’), la història d’un trio amorós entre un matrimoni benestant de l’elit cultural londinenca i el soci i millor amic d’ell. La companyia treballa des de fa 30 anys sense director, un dels seus trets definitoris, tot i que aquest aspecte no és en absolut un obstacle per trobar una proposta estètica marcada fins a l’esquematització, que fuig en tot moment del realisme per centrar-se en la tasca dels actors (Jolente de Keersmaeker, Robby Cleiren i Frank Vercruyssen). Alternant el traç fi i el gruix, els intèrprets van ressaltant matisos insospitats, donant oxigen a la trama perquè l’espectador completi el sentit de les situacions i pugui delectar-se amb les costures d’uns diàlegs que brillen encara més al ser despullats d’afectació.

La història, que el Nobel britànic va teixir en ordre invers en un rampell de genialitat, descendeix des d’un present de personatges derrotats, pàl·lid de llum de fluorescent, cap a un passat idealitzat on la passió encara tenia un sentit. Tot i que existeix una certa tendència a interpretar la peça com una comèdia sorneguera, les poques restes d’humor que han quedat en la lectura que fa la companyia emergeixen per realçar el patetisme dels personatges, éssers vençuts per un conjunt de desitjos desgastats. La mentida és el motor de les accions, però també l’autoengany és la corda que ho manté tot ben lligat.

Amb prou feines trobem uns quants elements que adornen un escenari nu. Les cadires i taules entren i surten, les canvien els mateixos intèrprets amb la seva habitual parsimònia, pauses que, com en els diàlegs, ens transmeten el tedi d’aquest ambient satisfet i autoreferencial. Els vasos buits de les diferents escenes es van acumulant en un racó de l’escenari, com un pòsit d’objectes buits de sentit, gairebé com la voluntat dels mateixos personatges. Només alguns talls de música puntuals aconsegueixen esquerdar la monotonia d’una proposta que descarrega sobre l’espectador la responsabilitat del judici final.

L’última apuntadora

El festival Temporada Alta va completar la seva programació internacional del cap de setmana a El Canal de Salt amb ‘Sopro’, obra del director Tiago Rodrigues, bon coneixedor del treball dels Tg STAN, amb ells ve col·laborant des del 1997. Ara, el responsable del Teatre Nacional Dona Maria II i sensació internacional de l’escena portuguesa, ha volgut homenatjar una figura pràcticament extinta, l’apuntador.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Després de 40 anys de professió, Cristina Vidal surt per primera vegada de darrere de la closca per passejar-se per l’escenari mentre dicta als actors, gairebé sempre des d’un discret segon pla, un text creat a partir de les seves vivències i anècdotes. La creació té molt d’avantguarda, de metateatre, elements formals d’estructura simple que aporten la coartada al que en realitat és un homenatge sentimental i sincer a l’ofici del teatre, als seus professionals arquetípics, a les seves rutines carregades d’exigència.

Rodrigues idealitza aquest personatge situat sempre a les ombres, salvavides dels actors, guardià últim del sentit literal del teatre més literari. L’apuntadora és aquesta figura que aviat desapareixerà, però abans ens deixa un últim esclat de la seva importància com a memòria viva, un bé sempre escàs al món de l’escena.