Jeff Lynne's ELO, una rutilant segona part

Mentre molts dels veterans del pop afronten el camí fins al seu últim estatge limitant-se a explotar el seu catàleg en gires recreatives, Jeff Lynne és dels que es molesta a compondre cançons. I no són cançons que mereixin poc més que un copet a l’esquena, sinó material lluminós, que no devalua una marca amb pedigrí com és l’Electric Light Orchestra. Grup associat a una altra era, plaer culpable per a degustadors del pop, va crear ‘hits’ per a les masses que, al seu torn, ofereixen diversos nivells de lectura i aguanten la mirada crítica amb la seva manera de fer fàcils les coses que no ho són tant. L’ELO, que va sorgir de l’admiració als Beatles, va viure la seva edat daurada a cavall dels anys 70 i 80 i alguns dels seus integrants es van embarcar després en aventures menors (ELO Part II, la ‘revivalista’ The Orchestra), sempre sense la compareixença del senyor Lynne, veu principal del grup i autor de gairebé totes les cançons.

Tornada per etapes

Després d’un parell de dècades de perfil discret, amb un intent fallit de reflotar la marca (‘Zoom’, 2001), produccions per als seus amics vip (McCartney, Harrison, Petty) i un disc en solitari de versions (‘Long wave’, 2012), Lynne es va veure amb forces el 2014 de posar en marxa una versió de l’ELO digna d’aquest nom. ‘Alone in the universe’ va estar a l’altura i, diverses gires de grans recintes després, arriba aquest ‘From out of nowhere’, una obra prou consistent per revifar la flama una vegada més. Ara, la banda respon per Jeff Lynne’s ELO i dona empara a un altre històric, el fidel teclista Richard Tandy.

Podrà al·legar-se que és una exhibició de ‘més del mateix’, amb els seus vells trucs melòdics, les seves harmonies vocals rutilants i el seu sentit artificiós del rock’n’roll. Ni cas: Escoltin ‘Help yourself’, que podrien haver gravat The Traveling Wilburys, o el perfecte èxit del 1979 teletransportat al nou mil·lenni anomenat ‘Down come the rain’. I la mateixa ‘From out of nowhere’, clamant pels nous començaments amb èpica melodramàtica, i la balada ‘Losing you’, amb la suavitat de McCartney i el pòsit de Roy Orbison, i el tacte electrònic retrofuturista de ‘Sci-fi woman’, acollint-se a l’imaginari galàctic tan propi del grup en els 70. I la graciosa empenta guitarrera d’‘One more time’, hereu de trofeus rockers com ‘Hold on tight’.

En el fons, Jeff Lynne continua retent culte als Beatles, o a la seva idea d’ells: l’art de la melodia emocionant i l’enginyeria d’estudi al servei de la cançó colorista, portadora d’una tènue malenconia. A ‘From out of nowhere’ se serveix d’un òrgan Hammond S-6 que va ser propietat del seu amic George Harrison. Però, tot i que tantes coses de l’àlbum ens parlin del passat, aquestes cançons són aquí per quedar-se i atrapar-nos amb la seva noció encara bategant del pop.

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

L’home de ‘Cold little heart’ deixa enrere la foscor per marcar-se un disc, sobretot, d’afirmació personal. Una altra vegada acompanyat pels productors Danger Mouse i Inflo, insisteix en un so ‘vintage’, però fresc i vibrant, carregat de sumptuosos arranjaments de corda i cors. Els set minuts de ‘Hard to say goodbye’ són el cim.

El primer àlbum d’un dels fenòmens del trap en espanyol destaca per la varietat de sons als quals s’acosta amb solvència: salsa, reggaeton i, fins i tot, el tango. L’argentí Duki desplega lletres sobre obsessions, costums i reivindicacions personals. ‘Goteo’, el tema que tanca el disc, sobresurt com un himne propi sobre la seva figura.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La col·lecció de veus convidades –de Sharon Van Etten a Miley Cyrus, passant per Fiona Apple– li dona una mica de color. Però el segon disc de Goldbum com a pianista, d’acabat llustrós, esperit ‘retro’ i aires ‘distingits’, és un caprici d’estrella ben executat i poc més. Estàndards i clàssics del hard bop ideals com a música de còctel. 

Les joguines poètiques del grup de Cellera de Ter torna a girar, ara reprenent l’aliança amb Riba. Cinc cançons noves més una recollida revisió de ‘Per què fer res’ (del ‘Disc dur’, del 1993), transmetent una impassible contemplació del món. El cor és a ‘Sa meu mare’, vuit minuts d’homenatge sentit i somiador.