Makaya McCraven, aquí i ara

Va néixer oficialment fa un segle i porta mitja vida debatent-se entre honrar les seves arrels i buscar-se un futur viable. I mentre el jazz es pregunta cap a on, el bateria nord-americà Makaya McCraven toca com si l’única cosa que importés fossin l’aquí i l’ara, com si visqués aliè a aquesta angoixa existencial. És dijous a La 2 de l’Apolo, McCraven i la seva banda debuten a la ciutat via el Festival Internacional de Jazz de Barcelona. I és tanta la intensitat, tan fort l’ara, que l’última cosa que importa és d’on venen o cap on van. Són cinc: vents, baix, pianista-teclista i bateria, cadascun amb el seu caràcter. Makaya és un riu que baixa ple, diferent en cada moment però imparable.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

El seu pianista és més d’esclats. El baixista, un home savi. Però a tots sembla que els empeny el mateix. I no és una idea, ni la recerca d’un estil. És més aviat una necessitat. Les peces són llargues, denses i de vegades un punt imperfectes, molt humanes. Quan s’acaba un solo i arriben els aplaudiments, es diria que el públic no celebra la destresa del músic –que també–, sinó la seva honestedat. La connexió.

Antecedents i arrels

Per descomptat que la música del bateria nord-americà té antecedents i arrels. No les amaga: la història sencera del jazz, el hip-hop, el funk, Jamaica, el soul. McCraven s’ha amarat de tot. I hi ha tanta informació codificada a cada peça que identificar-la i classificar-la tota donaria per a un joc d’allò més entretingut. Una melodia trencada que sembla de Thelonious Monk, un galimaties col·lectiu que és fill de l’Art Ensemble of Chicago, una conya com si fos de Funkadelic, una obstinació amb els teclats que és pur D’Angelo, una cadència que és hip-hop sense data, ni clàssic ni modern, només hip-hop. Però dijous a la sala 2 de l’Apolo l’última cosa que ve de gust és buscar el truc a la música. Ve de gust viure-la.