Alejandra Márquez: «A una dona que és mala mare se la jutja sense concessions»

Alejandra Márquez Abella ens introdueix en un microcosmos molt especial a ‘Las niñas bien’, la seva segona pel·lícula, a través del punt de vista d’una dona que pertany a la classe alta mexicana i que ho té tot fins que la crisi econòmica dels 80 arrasa amb els seus privilegis. Una incisiva i fascinant crònica en clau femenina en la qual es parla de la cultura de les aparences i de tota la hipocresia que s’amaga darrere de la màscara de l’elitisme en clau pop.

–La pel·lícula està basada en un llibre de Guadalupe Loaeza. ¿Què va ser el que més li va interessar a l’hora d’adaptar-lo?

–Reconec que quan em van proposar el projecte estava plena de prejudicis. Em deia: què m’importa a mi aquest món ple de frivolitat. Però després em vaig adonar que també s’ha d’explicar aquesta altra part, perquè entenguem millor el món de manera global. Aquí es tractava de parlar de poder, de diners, i què passa quan aquests diners i aquest poder es perden.

–Li donava l’oportunitat, a més, d’abordar el relat des d’una perspectiva femenina.

–Volia parlar de com ni tan sols les dones que són a prop dels poderosos són poderoses i de com elles intenten gestionar aquest buit a través d’elements superficials i banals, com ara la roba, els esdeveniments socials. A elles no els importa que l’economia del país s’enfonsi mentre no les afecti. Volen ser eternament nenes per no haver de preocupar-se mai per res.

–¿I a quina conclusió ha arribat a través de l’exploració d’aquest microcosmos?

–Crec que el patriarcat ens ha obligat a estar les unes contra les altres, que existeixi rivalitat entre les dones i que hàgim de barallar-nos a mort per tenir el control. I aquestes són les coses que s’han de repensar des del feminisme i la sororitat.

–Tot i que la protagonista no està interessada a escoltar les notícies, el cert és que el clima d’inestabilitat i crisi econòmica es cola en cada moment de la pel·lícula.

–Per a mi era una manera de parlar de Mèxic. Mèxic es resumeix en el personatge de Sofía de Garay, que sembla que no està mai fent atenció, fins que al final ha d’escoltar. Viu en una constant voràgine d’aspiració. I és important parlar d’això en un país on s’ha mantingut un sistema de castes des de la conquesta i on s’ha lluitat rapaçment per escalar al cim.

–La protagonista somia a viure a El Corte Inglés, conèixer els Reis d’Espanya i que la festegi Julio Iglesias.

–És una manera molt pop de parlar del desig de ser espanyol, perquè és més blanc, menys mestís. Tot això forma part de l’imaginari cultural de Llatinoamèrica. I de passada em servien aquests pensaments naïfs per treure solemnitat a la pel·lícula.

–En la pel·lícula hi ha un treball minuciós a l’hora de descriure cada detall.

–Aquestes dones es comuniquen a través dels objectes. El pentinat, les ungles, la roba, diuen coses sobre elles, però no saps què estan pensant en realitat. I aquesta parafernàlia externa també t’està aportant molta informació, des de qui porta un vestit de Chanel fins a qui té la manicura descurada.

–Resulta complicat identificar-se amb el personatge principal, tot i que desprengui un total magnetisme.

–Crec que va ser el principal problema, tant per a mi com per a l’actriu protagonista, Ilse Salas. Al final ho hem aconseguit de dues maneres: primer, posant-nos a les seves sabates per després mirar-la des de fora. Però és una cosa que passa sempre; la gent s’identifica amb Tony Soprano, que és un assassí... però, bé, és simpàtic, i no amb una dona que és mala mare, que és jutjada sense concessions. És un llast, i per això hem de treballar el doble.

Notícies relacionades

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Luis Mateo Díez: "No hi ha res que m’interessi menys que jo mateix"

–El cine mexicà es coneix internacionalment per Iñárritu, Del Toro o Cuarón. ¿I les dones cineastes?

–Ells hi són, ¿oi? Ara ens toca a nosaltres. Hem de fer front, unir-nos, perquè el futur és nostre.