El dia de 1969 en què Duke Ellington va clamar «¡llibertat!» a Barcelona

Fa 50 anys, el 24 de novembre de 1969, les paraules ‘freedom’, ‘libertad’ i ‘llibertat’ van ressonar entre els murs gòtics de Santa Maria del Mar amb tota la seva càrrega provocadora en el clímax d’un concert destinat a fer història, el de Duke Ellington amb la Coral Sant Jordi. «La impressió va ser tan forta que encara avui és difícil valorar el que vivim», reflexiona un Ricard Gili que llavors tenia vint anys, assistent al concert i en l’actualitat líder de La Locomotora Negra, formació que el 15 de novembre vinent rentrà honors al Palau a aquella nit de jazz, música sacra i cant subversiu.

Ellington, que ja havia actuat tres anys abans a Barcelona (al Palau), va venir aquesta vegada a interpretar el seu‘Second sacred concert’, el segon d’una trilogia d’àlbums que fonien l’ànim transcendent i el compromís amb el seu temps a cavall d’un jazz en contacte amb les formes clàssiques i el ‘lied’. El context del moment ho determinava «la lluita pels drets civils i l’assassinat, feia un any, de Martin Luther King», destaca Gili. I a Catalunya, una «situació política molt greu, després dels primers assassinats d’ETA i amb una recent aplicació de l’estat d’excepció». No molt lluny, el maig francès. Per tot això, «el terreny estava abonat» per al sotrac emocional.

Una «emoció inexplicable»

Tants anys després, Ricard Gili, que el 1971 va crear La Locomotora Negra inspirat en part per l’experiència de veure Ellington, confessa tenir «ganes de tornar a explicar aquell concert», i què millor que «tornar-ho a fer ara amb els nostres mitjans», aspirant al que és gairebé impossible: «Que aquella emoció inexplicable que llavors vam sentir es pugui transmetre al públic actual». I així sorgeix ‘Freedom!’ l’espectacle que, dins el Festival Internacional de Jazz de Barcelona, recrearà aquell repertori, ara a l’escenari del Palau ja que a Santa Maria del Mar «les condicions de so no són les millors per al jazz, sobretot a les últimes files». El títol del concert prové d’una de les cançons més populars del repertori, ‘It’s freedom’, en què es repeteix la paraula ‘llibertat’ en una dotzena de llengües, a les quals, per petició de la Coral Sant Jordi a Ellington, a Barcelona s’hi va sumar el català.

La Locomotora Negra assumirà la funció que aquella nit li va correspondre a la ‘big band’ d’Ellington, en aliança, com llavors, amb la Coral Sant Jordi. Entesa a la qual se sumaran unes altres dues veus, les de la soprano Núria Rial (a càrrec de les parts que el 1969 assumia la sueca Alice Babs) i del cantant Erwyn Seerutton (que suplirà Tony Watkins). En aquesta ocasió, el concert inclourà un número de claqué a càrrec de Guillem Alonso i Roser Font, així com una peça d’homenatge a Tom Whaley, col·laborador d’Ellington que va venir uns dies a Barcelona per preparar els músics.

Ballar i improvisar

Whaley va causar impacte a la Coral Sant Jordi, com recorda Anna Farrero, que llavors era una integrant del grup de 19 anys. «Nosaltres veníem tots de l’educació clàssica i Tom no era un director normal: de sobte es va posar a ballar, i els joves ens vam entusiasmar amb ell i vam acabar tots ballant», revela. «Amb ell cada dia descobríem una cosa nova. Feia que tots estiguéssim en tensió, absorbint tot el que ens indicava», afegeix el seu company Eduard Sagarra. Un dels aspectes de l’obra que els va impressionar van ser les petites parcel·les que va obrir a la improvisació,«absolutament màgiques», destaca una altra integrant de la formació, Maria Figueras.

Amb Ellington amb prou feines van compartir unes vuit hores entre assajos i el concert, prou per prendre nota del seu «magnetisme» i de la seva manera serena de ser a l’escenari. «Impassible, sense gairebé moure’s, limitant-se a tocar unes quantes notes al piano per donar el to», descriu el també veterà del grup vocal Manuel Artigues. Tota l’agrupació «es va enamorar de Duke», i ell va correspondre: els veterans el recorden «tombant-se a aplaudir el públic i fent-se petons amb el director de la coral, Oriol Martorell».

El millor de la gira

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Alllibre de memòries que Ellington va publicar el 1973 (a Espanya, la desapareguda editorial Global Rhtyhm el va publicar el 2009 amb el títol ‘La música es mi amante’), l’autor de tòtems com ‘In a sentimental mood’ i ‘Caravan’ va fer notar amb ironia el «sabor especial» de la pronunciació anglesa de la Coral i va assenyalar sense embuts que el concert a Santa Maria del Mar va ser «el millor de tots» els de la gira. Televisió Espanyola va gravar l’actuació i la va emetre en diferit.

El vincle amb Ellington es va prolongar amb un segon concert conjunt que van oferir a l’estiu de 1970 al teatre romà d’Orange, a França. Una ocasió per conèixer una mica millor aquest músic que va fondre el seu art amb el compromís civil i l’humanisme. «Una persona molt subtil, no un demagog ni algú que volgués fer pena», considera Ricard Gili, que el recorda com a algú «prou intel·ligent per saber que de la paraula llibertat se’n pot fer un mal ús perquè acaba significat una altra cosa».