Gaby Moreno: «M'he deixat portar per la genialitat de Van Dyke Parks»

Gaby Moreno, una cantautora guatemalenca establerta a Los Angeles, sorprèn amb un mà a mà amb Van Dyke Parks, històric col·laborador de Brian Wilson (The Beach Boys), entre altres facetes destacades, en l’àlbum ‘¡Spangled!’, que tots dos han cuinat amb una orquestra simfònica. Un disc que celebra les tradicions musicals de les Amèriques a través de cançons alienes (entre les quals n’hi ha de clàssiques com ‘Alma llanera’ i ‘Historia de un amor’) que cobreixen el continent de nord a sud.

‘¡Spangled!’, amb els signes d’admiració de la llengua espanyola. ¿Com explicaria el significat d’aquest títol?

No ho sabria fer, és un joc de paraules que té a veure amb l’himne dels Estats Units, ‘Star spangled banner’, però també amb l’‘spanglish’ i amb el significat de ‘spangled’, que és una cosa lluminosa, que brilla. Va ser idea de Van Dyke i em va encantar, perquè inclou molts aspectes del disc.

¿Com va conèixer Van Dyke Parks?

Va ser en un concert en el qual jo vaig cantar ‘Aquellos ojos verdes’, de Los Panchos. Van Dyke també hi participava i em va explicar que li agradava molt la música llatinoamericana, perquè en els 60 anava de gira amb el seu germà cantant boleros, huapango, son jarocho... A partir d’aquí vaig anar descobrint cançons gràcies a ell, com ara la peruana ‘Nube gris’ i ‘Across the borderline’, de Ry Cooder. Van Dyke va produir el primer disc de Cooder el 1970.

‘Across the borderline’, una cançó sobre l’altra cara del somni americà.

És un tema amb tanta força... Sempre intento cantar cançons que portin una mica d’esperança, però també que reflecteixin la realitat. I aquesta realitat és molt trista, perquè moltes persones continuen pensant que al creuar la frontera tot anirà bé i després descobreixen una realitat molt diferent. La cançó demana més empatia i que es tracti la gent amb més amor i dignitat.

El videoclip, en què apareix cantant amb Jackson Browne, es tanca amb unes imatges del mur de la frontera amb Mèxic. ¿Aquest és també un disc polític?

Això hi és, però sobretot la celebració de totes les coses bones que els immigrants han portat als Estats Units, construint el país. Cal centrar-se en això. S’està criminalitzant els immigrants, quan aquest país el van fer ells.

Quin luxe, tenir també Browne i Ry Cooder al disc.

¡Fins i tot és massa! A Jackson el vaig conèixer farà uns deu anys. Sempre teníem al cap fer alguna col·laboració. Després, Van Dyke va demanar a Ry Cooder gravar la guitarra del seu tema i ho va fer a distància i amb una gran rapidesa. Un solo increïble. ¡I la tapa del disc és de Klaus Voormann! Tot això va ser per Van Dyke.

El disc connecta amb treballs de Parks, com ara ‘Discover America’, del 1972, en què incloïa el Carib i el calipso en la seva visió musical dels Estats Units.

Sí, hi estic d’acord, un disc fascinant. Arran de conèixer Van Dyke he anat descobrint la seva obra. És l’autor de la música d’una de les meves pel·lícules animades preferides, ‘The brave little toaster’ (1987), una espècie de ‘Toy story’ sobre una torradora.

¿No va témer que aquests arranjaments orquestrals exuberants se la mengessin?

Allà soc com un personatge dins de l’obra, com si la meva veu fos un instrument més de l’orquestra. Em vaig ficar en el paper i em vaig deixar portar per la genialitat de Van Dyke, perquè sabia que el que fa és diferent del que jo faig, però que és un món màgic.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Fa gairebé 20 anys que es va instal·lar a Los Angeles procedent de Guatemala. Un camí llarg.

Vaig venir amb 18 anys, en fa 19, quan em va firmar una discogràfica. Va passar molt temps fins que vaig tenir la meva primera oportunitat, que va ser anar de gira amb Tracy Chapman, el 2009. Acabava de treure el meu primer disc i aquell ‘tour’ em va obrir les portes.