CaixaForum obre les seves portes a la ciutat fotografiada

Al començament hi havia dues preguntes: ¿Es pot explicar la història de finals del segle XIX, del segle XX i de principis del segle XXI a través de les ciutats? I: ¿Quina és la disciplina que millor recull, o resumeix, o retrata aquesta història? La resposta està o pretén estar en l’exposició que a partir d’aquest dijous i fins a principis de març acull el recinte de CaixaForum, ‘Càmera i ciutat’, dedicada a la fotografia de carrer, sobretot, però també al cine a peu de carrer; en la qual són protagonistes, com pristinament apunta el títol, la càmera i la ciutat. Primer fruit del recent acord firmat entre La Caixa i el Centre Pompidou de París, la mostra inclou 244 obres de 80 artistes, i proposa un recorregut per la ciutat com a escenari absolut, l’escenari, en un món escorat cap a l’urbà, de tot: de la pau i de la violència, del silenci i l’ebullició, de la riquesa i de la pobresa, de la nit, del dia, de la utopia, de la decepció.

Podria haver sigut una exposició de fotos del Pompidou i ja hauria estat bé, hauria sigut formidable, de fet, però ’Càmera i ciutat’ va més enllà i planteja un cara a cara amb l’obra de fotògrafs espanyols: La col·lecció del Pompidou aporta el 70% de les obres exposades i la resta provenen de col·leccions locals, privades i públiques. «És la primera vegada que la col·lecció del Pompidou s’exhibeix en diàleg amb col·leccions espanyoles», va recalcar la directora general adjunta de La Caixa, Elisa Durán. De l’Arxiu Nacional de Catalunya, de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, de la Fundació Foto Colectania, del Macba, del MNAC i del Reina Sofia, entre d’altres, provenen les fotos posades a dialogar amb les quals aporta el Pompidou, la qual cosa mostra un llistat d’artistes tocat per la magnificència: Man Ray però també Joan Colom; Cartier-Bresson però també Pilar Aymerich; Diane Arbus però també Pérez de Rozas; Robert Doisneau però també Francesc Català-Roca; Brassaï però també Leopolodo Pomés. ’Et ainsi de suite’, com diria algú als racons del museu parisenc.

Els actors de la ciutat

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

«Hi ha moltes exposicions sobre aquest tema, i la idea aquí era entendre la relació entre la fotografia i la ciutat d’una manera més àmplia», va dir Florian Ebner, responsable del Departament de Fotografia del Pompidou i comissari de la mostra. Dividida en 10 capítols, ‘Càmera i ciutat’ és una espècie d’«assaig visual», segons Ebner, «una història dels moviments socials i dels ritmes que estructuren la vida urbana», però també un homenatge als actors de la ciutat. «S’ha de comprendre que l’artista no és només el que està darrere de la càmera, sinó que aquest concep la vida urbana com una mena de performance artística». De ‘La ciutat vertical’ (primer capítol) fins a ‘La ciutat global i virtual’ (desè), passant per ’La ciutat militant’, ‘La ciutat crítica’, ‘La ciutat rebel’ o ‘La ciutat horitzontal’, entre d’altres, l’exposició condueix el visitant des de l’eufòria urbana i per l’urbà dels anys 20 fins a la més actual pèrdua de fe en la modernitat. Les ciutats de l’exposició són europees, nord-americanes, llatinoamericanes, asiàtiques. Al cap i a la fi, totes han sigut explicades per la càmera.

La ciutat és l’escenari absolut: de la prostitució, dels ‘clochards’, de les desfilades militars, de les vagues, de les protestes, de la contesa política, de la resistència, de la fugida quan arriba l’enemic; de la vida subterrània, dels bombardejos, de l’ascens dels règims i de la seva caiguda, de la guerra civil espanyola, de la festa, de les guerres, però amb boles de neu; del joc, dels casaments, de la seducció, del coqueteig, de la pobresa, dels accidents, dels aixecaments, de les reivindicacions. De la vida i de la mort. La població urbana va créixer de 751 milions de persones el 1950 a 4.200 milions el 2018. És més de la meitat de la població mundial. La ciutat és l’escenari de tot.