Joshua Furst retrata la insurgència dels anys 60

Un cop de guitarra i un «fora del meu puto escenari» va ser el que l’activista Abbie Hoffman va recollir quan a Woodstock va intentar interrompre sense èxit el concert dels Who en solidaritat amb un dels opositors a la guerra del Vietnam. El va deixar anar un enfurismat Pete Townshend i la imatge no va poder ser més dels seixanta. Un any abans, el 1968, Hoffman va ser un dels set de Chicago, esquerrans ‘yippies’ (els ‘yippies’ vindrien a ser com els ‘hippies’ però amb una consciència política) jutjats per haver liderat unes explosives protestes durant la convenció del Partit Demòcrata. Hoffman, que va acabar a la presó per traficar amb cocaïna anys més tard, tenia a més ànima de ‘showman’ –d’altres dirien que de pallasso– i va mantenir fins al seu suïcidi final als 52 anys una fidelitat a la causa a prova de bomba, una cosa que a l’escriptor nord-americà Joshua Furst li ha semblat tan atractiva com per fer-lo protagonitzar la seva novel·la ‘Revolucionarios’ (Impedimenta).

I és que Hoffman no va canviar, com ho va fer Tom Hayden, company de viatge insurgent, que a més de casar-se amb Jane Fonda, va acabar com a senador per Califòrnia. Hoffman va ser un ‘outsider’ tota la seva vida. No se’n va penedir, ni es va blanquejar amb el pas dels anys. Es va mantenir al marge de la societat tota la seva vida enfrontat, així, a paradoxes inextricables com que el seu manual de supervivència, ‘Roba aquest llibre’, que ensenyava com poder viure sense fer ni brot, acabés sanejant la seva malmesa economia. I això que molts dels seus seguidors es van prendre el títol al peu de la lletra per a consternació dels llibreters.

Barcelona com Chicago 

Furst (Colorado, 1971) va visitar Barcelona la setmana passada per assistir al casament d’un amic i aquí no es va trobar la ciutat que esperava sinó un lloc no gaire allunyat d’alguns dels escenaris dibuixats a la seva novel·la: disturbis al carrer, desplegament policial i helicòpters sobrevolant el camp d’acció. «Per als revolucionaris dels 60 i 70 dels quals parla el meu llibre, la guerra civil, o la revolució espanyola com ells l’anomenaven, va ser tot un mite, però no sé quant del seu esperit és present en les revoltes de Catalunya. De totes maneres trobo tot això fascinant», diu cautament.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

A la seva novel·la, Furst amb prou feines desfigura la biografia d’Hoffman sota el nom de Lenny Snyder i converteix l’únic fill d’aquest –en realitat Hoffman en va tenir tres–, Fred, diminutiu de Freedom, en el narrador d’una història marcada per les contradiccions. Per començar, ¿com compaginar revolució i família? Perquè la majoria dels fills de la utopia no van ser precisament nens feliços. «És l’eterna pregunta. Com canviar el que som intrínsecament. En el fons, aquestes contradiccions són les que ens fan humans», excusa l’autor, que es considera també fill d’aquell temps, un moment crucial en què «semblava que es podia guanyar o perdre tot». Que no es guanyés, no devalua per a Furst el fet que aquell va ser un punt d’inflexió en la Història mundial. «Érem uns bojos, uns irresponsables, però teníem raó», va afirmar Hoffman en els seus últims anys i Furst només rebaixa els seus arguments una miqueta: «Potser no va lluitar per la humanitat i sí per si mateix, però tenia més raó que molts d’altres».

Llegir ‘Revolucionarios’ a la llum del present és, segons el seu autor, el més interessant que es pot fer. «Tothom té molt clar que Trump està provocant el caos, fruit de la seva irresponsabilitat. Però el pitjor és que està utilitzant les mateixes paraules sobre la llibertat individual que s’utilitzaven als anys 60, pervertint aquell missatge». Més enllà dels gestos, ¿queda avui alguna cosa d’aquell esperit? «Hi ha molta gent gran que se sent alleujada perquè algú que no pertany a aquella època recordi com era ser jove en aquell moment. Aquest és un llibre sobre l’esquerra, així que la meitat de l’esquerra s’ha sentit enfadada al llegir-ho i la dreta l’ha considerat una merda».