Estopa: «Ens molesta que ens utilitzin com a exemple de l'ascensor social»

Després d’una temporada de recolliment, vida familiar i creació de cançons a l’ombra, Estopa torna a posar en marxa la seva maquinària. Un nou àlbum, ‘Fuego’, i la perspectiva de dos concerts al Palau Sant Jordi (14 i 15 de desembre), motiven la cita d’aquest diari amb David i Jose Muñoz, que té lloc en el seu estudi de gravació de Sant Feliu de Llobregat.

Quatre anys des de ‘Rumba a lo desconocido’. ¿Necessitaven parar?

David Muñoz: Necessitàvem fer cançons sense pressió. Quan escrivim una cançó sempre pensem que serà l’última i que ja no se’ns en ocorreran més. La segona cançó que vam fer a la nostra vida, ‘Últimamente’, que ni tan sols vam ficar a la maqueta, ja deia: «Últimamente no escribo nada / noto el vacío llenar tantas hojas / donde la tinta en el ala no pasa de tinta»... Una oda a la no inspiració.

Jose Muñoz: Això ens segueix passant, però ara ja ens ho prenem amb més tranquil·litat.

Per poder fer cançons cal viure.

D. M. Sí, sense estrès. Sense aquesta responsabilitat d’haver de fer-ho bé en un concert. Aquesta pressió existeix i desgasta.

J. M. I quan acabes una gira el que et ve menys de gust és posar-te a compondre. Quan t’avorreixes de no fer res és quan comences una altra vegada.

Els dos ja tenen els 40 complerts. ¿Aquest disc és més filosòfic i menys de carrer?

D. M. És un disc molt de veritat. Mònica Terribas ens ha dit avui que era un disc més interior, i crec que sí. Potser és més autobiogràfic.

Les seves cançons no solen ser-ho, o juguen a despistar.

D. M. De vegades expliquem històries d’altres. Les cançons sobre jonquis i porros no són sobre nosaltres. Però aquí hi ha un alt índex de frases de veritat, cosa que m’ha servit per posar-me en ordre.

Aquí no hi ha elogis a la droga.

J. M. Ni cançó protesta, com ‘Gafas de rosa’, del disc anterior. Aquesta cançó ja està feta, igual que estan fets ‘Tu calorro’ o ‘La raja de tu falda’. Són patrons que no volem repetir.

Doncs en aquests quatre anys han passat cosetes en el pla polític, començant per aquestes quatre eleccions.

D. M. Totes fallides. I aquestes van camí de ser fallides també. Ens inspiraria a fer una cançó tipus ‘El dia de la marmota’, una cosa graciosa, de l’estil «anem tots a votar...» com si fos l’alegre rutina de cada dia. Però diré una cosa, i ho diré baixet: quan no hi ha govern sembla que va millor la cosa. Queda dit.

Missatge àcrata.

J. M. Però en les entrevistes entorn d’aquest disc estem intentant no polititzar la part de cultura dels mitjans. Perquè obres el diari i tot ho ocupa això. L’altre dia, fins i tot ‘El chiringuito’, de Pedrerol, estava amb les manifestacions.

D. M. I jo volia saber si s’havia lesionat Dembélé o no... En un diari, si arribes a les pàgines d’Esports, jo vull saber què li passa a Messi, i a Cultura, doncs veure què diu Albert Pla.

I que el titular no reculli una declaració política.

D. M. Bé, jo els titulars d’Albert Pla mai els veig polítics, sinó de riure, ¿no?

Una de les cançons més sorprenents del disc és ‘Pobre Siri’, sobre una història d’amor amb la veu dels telèfons mòbils.

D. M. Va començar com una broma i va acabar sent una cosa seriosa. És irònica, però no és tan divertida com sembla. Enclou un missatge crític: que al final ens enamorarem de veritat de Siri, una veu que no té sentiments.

Parla de la solitud.

D. M. I que potser acabarem tots una mica ratllats amb això de la tecnologia.

I la cançó número 9 és una balada reflexiva, ‘El último renglón’.

J. M. El número 9 és el de la cançó màgica. Als discos el tenim reservat per a les cançons especials.

D. M. Com ‘No quiero verla más’ o ‘Mundo marrón’. Aquesta reflexa una manera de descriure el meu interior. És com una xerrada de psicòleg, amb una primera part sense rastre de ritme i després una bateria que és una picada d’ullet a Triana.

‘Los globos’ també podria haver sigut la 9.

J. M. És la cançó en què arrisquem més.

D. M. En la nostra numerologia, la 9 és la màgica i la 12, l’experiment. Això és un disc, no un concert, i l’acabem amb les cançons més lentes i oníriques. Com ‘La serpiente y la luna’, que és una faula.

Vistos els canvis de gust en la música, la companyia els va suggerir apuntar-se al reggaeton, ¿oi?

D. M. Ens van dir: «Nois, hem fet una reunió i hem pensat que us heu de modernitzar». Va ser un cop al fetge.

J. M. Deien que en quatre anys havia canviat molt el negoci i que si volíem sonar a la ràdio havíem de tocar ‘reggaeton’. I jo: «Ja sé que ha canviat, fill». I més a Llatinoamèrica, on el 90% de totes les ràdios programen ‘reggaeton’. Vaig voler entendre aquesta proposta, però nosaltres mai hem fet música per sonar a la ràdio, i continuarem així. No pujarem ara al carro.

D. M. Jo els vaig dir: «¿No veieu que Los Chichos molaven més als 70 amb les guitarres que als 80, quan van intentar posar-se moderns?». Si intentes fer una cosa moderna avui, demà sonarà antiquíssima.

J. M. I si ens toca no sonar a la ràdio, doncs no sonem.

¿En cap moment van dubtar?

J. M. Ho hem tingut claríssim. Sempre ens ha agradat agafar el camí diferent del que agafen tots. Digue’ns originals. O que intentem no fer clons. Si ara s’emporta això, doncs serà qüestió de ser més nosaltres que mai, i sense intentar-ho.

Proven de fer el que els dona la gana.

D. M. Intentem fer cançons atemporals, i això implica fer el que volem.

J. M. Intentem divertir-nos.

D. M. Sempre fem més cançons de les que al final aniran al disc, 20 perquè en quedin 12. I tot i que això sembli que és més feina, és alliberador, perquè al no pensar en el disc, no hi ha pressió, i és així com se’ns en pot anar l’olla, com amb ‘Pobre Siri’, o ‘Los globos’, o ‘La serpiente y la luna’.

La seva lliure posició inclou dir que no a moltes propostes. Publicitàries, per exemple.

D. M. Hem rebutjat ofertes d’anuncis que no tenien res a veure amb nosaltres. Una altra cosa són les marques que accepten patrocinar les nostres gires. Però si tenim sort d’alguna cosa és de no estar alienats. Bancs, cap. Quan veig un anunci molt bonic en què, al final, posa ‘banc tal’, penso «quin mal rotllo».

I afronten dues nits al Palau Sant Jordi, entre altres doblets, sense haver passat per ‘La Voz’ ni per cap ‘talent xou’.

D. M. Jo això no ho vull pensar. Mai ho hem pensat. Mai hem pensat en l’èxit que podem tenir. I menys ara. Ens hem d’abstreure. Hem de ser més David i Jose que mai, no ‘estopizarnos’. Jo no em sento a gust amb el paper del tio que està «ho està`petant» i sembla que la gent està contenta que siguem així.

Una mànager important, Rosa Lagarrigue, els va suggerir que fessin ‘La Voz’ per a així poder actuar al Sant Jordi no una o dues nits, sinó tres.

D. M. Rosa Lagarrigue ens ho va dir amb la millor intenció, amb afecte, com si fos la nostra mare, i ella no tenia res a veure amb el tema. Però ens va aconsellar que ho féssim, que a algun artista seu li havia anat molt bé. Però jo no em veig jutjant els altres. Ni tan sols un actor del nostre videoclip, amb això ho dic tot. No és que no m’agradi el programa; és que no seria jo. Suaria, tindria atacs, no faria gràcia... A mi no m’agradaria veure’m allà.

Hi ha una idea d’Estopa com a exemple de triomfadors fets a si mateixos que han aconseguit l’èxit des de baix. ¿És un clixé que els molesta?

D. M. Allò de Rockefeller, que va començar venent diaris i va acabar sent el capo. Són històries que es munten per justificar la societat. Exemples d’un suposat ascensor social gràcies al qual, si penques molt i ets molt llest, pots arribar a dalt. Quan jo crec que hi ha més gent a qui li toca la loteria que beneficiada de l’ascensor social. Sí, ens molesta que ens utilitzin per a això. Perquè nosaltres hem tingut sort, ens va tocar la loteria, no ens creiem res, no pensem que siguem millors que ningú, no volem ser números u, ni que ens posin com a exemple que si penques molt i tanques els ulls i somies una cosa molt forta, molt forta, i veus una estrella fugaç, el somni se’t compleix. Però amb les nostres cançons pretenem ajudar la gent en el seu dia a dia, en les seves mogudes i en les seves vivències. Això sí. No té res a veure. Com que les lletres jo les faig en actitud d’autoajuda, per a mi, entenc que també puguin ajudar els altres.

J. M. El nostre ha sigut un cas totalment anormal. Sense contactes, ni padrins, ni mànager...

I bé, la resposta del públic confirma les seves intuïcions quan van decidir ignorar les crides a fer ‘reggaeton’.

D. M. Hòstia, és un descans, ¿eh? Perquè, tot i que creus que tens raó, sempre et queda el dubte: a veure si ara la nostra manera de veure la música serà molt de gent gran... Però Rosalía ha dit que li agradava que dèiem moltes paraulotes i que hi havia com un tabú allà que potser no existeix en la música d’ara. Ho entenc, pot passar. Aquestes cançons són molt de tabú.

¿S’han conegut?

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

D. M. Encara no. Ens encantaria. Crec que com que també és del Baix Llobregat hi ha una connexió especial.

J. M. Ser d’aquí i mantenir l’entorn, els amics, és la manera de mantenir els peus a terra.