OMD, sintetitzadors que emocionen a l'Apolo

A la generació d’OMD li va correspondre demostrar que una música pop assentada en les màquines no només era possible, sinó que podia emocionar amb un inèdit equilibri de fred i calor. Han passat 40 anys i el duo britànic no ha pogut evitar la temptació de recordar al món, a través d’una gira d’aniversari, que van ser dels primers a aconseguir que cançons fetes amb sintetitzadors s’enfilessin en les llistes d’èxits; operació antològica que es va saldar amb fidelitat i certa eufòria aquest dilluns a l’Apolo.

OMD, Orchestral Manoeuvres in the Dark, ha treballat per evitar quedar relegada a banda de ‘revival’ i des del seu retorn el 2006 (després d’una aturada d’una dècada) ha entregat tres àlbums, l’últim dels quals, ‘The punishment of luxury’, va presentar amb dignitat fa un parell d’hiverns a Razzmatazz. A diferència de llavors, el duo va aparèixer a l’Apolo ampliat a quartet, amb un bateria i un segon teclista. I potser per recordar-nos que és un grup viu, va obrir amb un tema d’aquest disc més recent, ‘Isotype’, que, com el que hi dona títol, aclareix sense manies la seva fascinació per Kraftwerk.

Una lànguida esplendor

Música amb base electrònica, sí, però amb el factor físic d’Andy McCluskey, baixista sòlid, cantant amb sentiment i figura d’escenari tendent al gest teatral, apuntant a les primeres files amb el dit i posant els braços en creu. La caixa de ritmes va marcar el camí per a la ‘poppy’ ‘Tesla girls’ i Paul Humphreys va prendre la veu cantant a ‘(Forever) Live and die’, en un primer tram coronat per ‘Souvenir’ i el trànsit de ‘Joan of Arc’ a ‘Joan of Arc (Maid of Orleans)’ amb aquest clímax de cerimònia que va introduir una lànguida esplendor en les radiofórmules de 1982.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

D’allà ens en vam anar a les essències amb ‘Statues’, aquesta sustentada en la percussió electrònica, i una remota ‘Almost’, peça que va ser cara B del seu primer senzill, ‘Electricity’, el 1979 (que va llançar el segell Factory). «¡Benvinguts al passat!», va anunciar McCluskey, si bé el periple els va portar fins al present de ‘Don’t go’, cançó nova inclosa en la recopilació ‘Souvenir-The singles (1979-2019)’.

OMD no sempre va ser tan sintètic: allà hi va haver peces d’entretemps com ara ‘Dreaming’ (1988) i ‘Sailing on the seven seas’ (1991), que en el seu moment van mirar d’expandir els seus contorns pop. Material de ‘single’ que va encarrilar la nit cap a la peça més desitjada i que alhora suporta menys el pas del temps, ‘Enola Gay’, amb la seva sanefa de sintetitzador digna de la sintonia de la ‘Vuelta ciclista’. Gresca a la sala i telèfons mòbils en alt, capturant l’escena (i constrenyent-la). Rebaixant la tensió, OMD va retastar en el bis la bonica ‘Secret’ i va tornar al principi de tot, a aquest ‘Electricity’ amb què fa 40 anys reivindicaven l’energia solar per poder endollar sense remordiments els seus instruments.