Crítica de 'Fuego': Estopa al cent per cent

El gust juvenil es mou cap a noves direccions de la mà del reggaeton i el trap, però no hi ha hagut cap impuls cap als carrils de la moda que tragués David i Jose del lloc on sempre han estat. Totes les opcions són legítimes, però sobretot quan brollen de l’essència profunda de l’artista: «Siempre me guía el instinto / pero la canción siempre vuelve», canta David en ‘Atrapado’, el tema que obre ‘Fuego’, el seu primer disc amb cançons noves en quatre anys, la pausa més llarga fins ara d’Estopa.

Atrapats, potser, però molt a gust en el seu món de cançons, ocurrències i confidències a cop de rumba i rock, Estopa arriba als 20 anys de vida oficial (abans de 1999 hi ha una era paleolítica amb bolos a nom de David i Jose o Eso Es), celebrant una història d’èxit subjecta a una idea d’autenticitat. Els seus seguidors continuen allà, creixent amb ells, i tot apunta (aquest doblet de desembre al Sant Jordi) que s’incorporen noves capes de públic a les quals ‘Fuego’ gratificarà amb la seva recepta 100% Estopa: un disc d’instrumentacions sòbries, sense arranjaments orquestrals ni additius, que en la seva primera meitat tendeix a la cançó més canònica i en la segona s’endinsa en balades i peces que requereixen més atenció.

La seductora veu de Siri

Sí, en aquests temps en què cadascú assaja les seves fórmules per fer de l’àlbum un objecte funcional, Estopa proposa una sessió serpentejant en la qual s’insinuen aquests dos cicles de cançons. Fent camí primer entre ràfegues de gosadia rumbera (‘Fuego’), l’exaltació amb vista al Sabina dels vuitanta (‘Camiseta de rokanrol’) i un d’aquests canvis de ritme bruscos que són marca de la casa des dels seus inicis (‘Despertar’). I després d’aquesta arrencada vigorosa, apuntant cap a un altre territori a partir de la sorprenent ‘Pobre Siri’, mig temps que t’enreda en espiral, en el qual David comparteix un romanç impossible amb la veu robòtica però sensual dels iPhones.

Ens podem perdre en el plaer de la tenebra interior de ‘El último renglón’, balada profunda amb doble fons metafísic, i en la literatura màgica de ‘La serpiente y la luna’, abans de donar amb el tema més inquietant, ‘Los globos’, una barreja de pel·lícula de terror i examen de consciència hipercrític («sigo tirando bandejas llenas de vasos de hielo») que tanca l’àlbum. I sucumbim davant del relat elèctric de ‘Yo no estoy loco’, una altra mostra àlgida d’aquest cançoner genuí que uneix maduresa i refrescants tocs gamberros. Estopa, ara amb més filosofia que carrer respecte a 20 anys enrere, prenent posicions per celebrar l’aniversari en gran. JORDI BIANCIOTTO

---

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Goa, màxim exponent de l’emo-trap, torna a oferir-nos la seva foscor commovedora amb el seu segon àlbum en un any. L’hipercreatiu valencià segueix amb la fórmula que li ha portat a això. Res nou, però bo, sincer. El relat de les emocions més profundes, la lluita amb ell mateix i la seva relació amb les substàncies, amb so rock distorsionat. IGNASI FORTUNY

Només cinc mesos després d’‘U.F.O.F.’, potser no el seu millor disc però sí el que ha acabat de consolidar-los en el santoral alternatiu, els d’Adrianne Lenker sorprenen amb un altre àlbum, però no de sobres de l’anterior, sinó carregat de joies (‘Forgotteneyes’, ‘Not’) i marcat pel seu antic cruixit elèctric. Segueixen en ratxa. JUAN MANUEL FREIRE

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Doble de gairebé tot: dos bateria, dos saxos tenors, dues guitarres i teclats reverberants. I al cor, el baix de Lightcap, ideòleg i compositor en un projecte que encara l’esperit del jazz indie de la Nova York dels 90, aquesll que encara busca punts de fuga fora de la tradició. Potser ja no sorprèn, però commou. ROGER ROCA

Acompanyant la seva teòrica fosa escènica, el rossellonès entrega una obra substanciosa, 15 peces (23 al vinil) en les quals es mou del costumisme sarcàstic al retroavantguardisme punk passant per la malenconia sardanística amb col·legues com Richard Pinhas, The Limiñanas o la Cobla Sant Jordi. Té gust de compendi de tota una vida. J. B.