EL QUE NO SABIES DE...

El director Daniel Sánchez Arévalo ens explica les curiositats de 'Diecisiete'

El protagonista, l'actor català Biel Montoro, li va agafar tant carinyo al gos del film que va acabar adoptant-lo

Gran part de la trama transcorre en una caravana i hi havia molt poc espai per a l'equip de rodatge

diecisiete-de-daniel-snchez-aravalo-por-txucapereira-005

diecisiete-de-daniel-snchez-aravalo-por-txucapereira-005

7
Es llegeix en minuts
Eduardo de Vicente
Eduardo de Vicente

Periodista

ver +

Daniel Sánchez Arévalo, el director de films com Azuloscurocasinegro, Primos La gran familia española, té nova pel·lícula a la cartellera. Es tracta de Diecisiete, una Diecisiete,road movie i ha sigut produïda per Netflix, la qual cosa suposa que poc després de la seva estrena a les sales es podrà veure en aquesta plataforma.

El film està protagonitzat per dos actors desconeguts a la gran pantalla, el català Biel Montoro (Com si fos ahir) i Nacho Sánchez (vist a sèries com La zona o La catedral del mar). El primer és un menor problemàtic que comet petits furts i adora la seva àvia malalta, que va ser qui els va cuidar. Després d’un dels seus delictes és reclòs en un centre, on entaula amistat amb el gos que cuida, però esclata quan descobreix que l’adoptarà una família. El seu germà, amb qui no es porta gaire bé, acaba ajudant-lo en el seu propòsit de recuperar-lo i emprenen un llarg viatge a la seva autocaravana acompanyats per l’anciana, que vol tornar al seu poble natal per ser enterrada allà.

És una comèdia agredolça sobre aquests tres personatges, el vehicle en què viatgen i dos gossos, Oveja, a qui adopta el protagonista, i un altre a qui li falta una pota i que s’acaba convertint també en un element important de la trama. Sánchez Arévalo ens explica les curiositats del rodatge (tot i que assegura que la millor anècdota és no tenir anècdotes, ja que és un senyal que tot ha anat bé) i, per començar, ens parla del treball amb els gossos.  

Sánchez Arévalo és un amant dels gossos i en té tres a casa seva. / TXUCA PEREIRA

–El millor amic de Sánchez. «El meu amor pels gossos em va portar a prendre la decisió que no volia que estiguessin ensinistrats prèviament. Tots procedeixen de protectores d’animals i vam assumir el compromís que, quan finalitzés el rodatge, els trobaríem família. El més complicat va ser crear la relació entre l’Héctor (Biel Montoro) i Oveja perquè no es coneixien. Els vaig posar junts el primer dia de rodatge i durant set setmanes cada dia passaven unes hores en comú. Durant la filmació, tot era improvisat, deixant que la vida passés davant de nosaltres. Al principi, Oveja no li feia ni cas ni empatitzava amb ell. L’ensinistrador se l’havia quedat unes setmanes però no li va ensenyar res, només el va cuidar perquè aprengués després els trucs de manera genuïna. Amb la seva ajuda, a poc a poc van començar a tenir més contacte».

–El millor amic... de Biel Montoro. «Després del rodatge, Montoro anava a treballar a totes bandes amb el gos, que, al final, va acabar reconeixent el seu xiulet i l’anava a buscar on fos. La realitat supera la ficció i, al final, Montoro es va quedar amb el gos. Es va establir un vincle molt sòlid entre tots dos i no es volien separar. Em va fer molta il·lusió, si no me l’hauria quedat jo. Però és que ja en tinc tres...».

Al final del rodatge, Biel Montoro va decidir quedar-se amb Oveja. / TXUCA PEREIRA

-El millor gos en el pitjor moment. «El personatge del gos de tres potes l’interpreta Curro. Durant la preproducció ho havia escrit pensant en un animal molt més gran. Pentinant clíniques veterinàries, vam trobar-ne un que estava en procés d’adopció i els va costar cedir-nos-el. Ens deien que ara que estava a punt de ser adoptat nosaltres ens el volíem emportar. Al principi no els feia cap gràcia, però van acabar tenint-nos confiança, hi van accedir i va venir al rodatge».

–Rodar en una caravana. «No volia que hi hagués ni trampa ni cartró, vam rodar dins d’una autèntica autocaravana, però no podíem imaginar que seria molt complex. El primer dia va ser un caos absolut, era com la cabina dels germans Marx. Érem com 15 persones de l’equip, a més dels actors. Gent que ha de preparar coses i hi va entrant i sortint. Ens vam adonar que la solució consistia a fer torns. Quan ja li vam agafar truquillo, va ser molt millor i intentàvem ser a l’interior com menys gent millor, sis o set i els actors. I, és clar, no se’ns podia veure. Jo estava amagat en un raconet, on hi ha el llit, i de tantes hores que vaig passar allà arrupit vaig acabar amb una lumbàlgia. Veus la pel·li i no et fa aquesta sensació d’aclaparament, la veritat és que no era conscient de la quantitat d’escenes que passen allà dins».

La caravana on es va rodar tenia més de 30 anys i anava molt lenta. / TXUCA PEREIRA

–Un personatge amb rodes. «L’autocaravana està molt associada a les pel·lis americanes i aquí no té tanta tradició. Nosaltres l’hi vam comprar a un senyor que la tènia supercuidada. És del 1988, té moltíssims anys i va a tot estirar a 60 per hora i ens movíem per muntanyes. Per pujar-les li costava. Havia de sortir a la localització del rodatge molt abans que la resta de l’equip, però va aguantar com una campiona, ja que li vam donar molta canya».

–Cantàbria i el canvi climàtic. «Durant el rodatge va passar una cosa que ens va cridar l’atenció sobre el canvi climàtic, el que està passant al planeta. Vam rodar al setembre i l’octubre a Cantàbria. Em venia de gust veure a la pel·lícula aquest clima amb cel encapotat i pluja i crèiem que li anava bé al to de la història. Però durant aquells dos mesos ens va ploure tan sols dues tardes. D’una banda, va ser més senzill per a l’equip, però em va posar en alerta, perquè si no plou durant tot aquell temps és que una cosa greu està passant, això no és normal. És molt preocupant».

La pel·lícula està rodada en bonics entorns naturals. / TXUCA PEREIRA

–La bellesa del paisatge en estat pur. «Volia tocar amb els peus a la terra, que fos molt veritat. Per això vaig prendre la decisió que la càmera sempre estaria tocant el terra, no cauria en la temptació d’utilitzar un dron, un helicòpter o una grua per fer-ho més bonic, volia que la bellesa s’hi colés de manera natural».

–Aportacions dels actors. «Per al Nacho és la seva primera pel·lícula i el Biel havia fet papers petits. Volia treballar per primera vegada amb un càsting de desconeguts, no volia ni tan sols un ‘cameo’ d’Antonio de la Torre. Vam treballar molt la relació entre els dos germans, vam estar dos mesos assajant. No era tant repassar seqüències sinó aprofundir en els personatges, que els coneguessin i els tinguessin molt integrats. Vam assajar coses que es produeixen abans del que passa a la pel·lícula i que no són al guió. Vam improvisar moltíssim i algunes d’aquestes coses van acabar incorporant-se al film. Per exemple, el xiulet que utilitza Héctor per cridar el gos. El Biel és un apassionat dels ocells i va trobar el so d’un ocellet i el va replicar. Al Nacho li agradava tocar la guitarra i vam imaginar que intentava treure una melodia durant la pel·lícula, que era una metàfora de solucionar els seus dilemes interns, i també s’hi va afegir. Les qualitats personals dels actors van acabar aportant detalls importants».

–Basat en fets reals. «Igualment hi vaig incorporar elements personals. Quan l’Héctor estava enfadat de petit, el seu germà fingia ser un gos perquè se li passés l’enrabiada. Jo, de nen, jugava a ser el gos de la meva germana petita i m’agradava molt i al meu germà petit l’anomenàvem l’Aboria perquè sempre li costava dir «‘ahora’» i deia «aboria». Aquests detalls els vaig incloure a la pel·lícula i crec que contribueixen a fer que tot sigui una mica més creïble».

Una residència d’estudiants es va transformar en un centre de menors. / TXUCA PEREIRA

Notícies relacionades

–Un salt molt perillós. «El Biel tenia un doble per a les escenes en què ha de saltar la tanca per escapar-se. Però es va estar entrenant en un gimnàs, corrent i fent esprints per a les escenes de les fugides. La primera vegada anàvem a rodar el salt de la tanca des de molts angles i moltes vegades. Li vaig dir que fes el gest, s’agafés una mica i es deixés caure. Però es va entusiasmar, es va envalentir i va escalar els quatre metres i no teníem res previst per recollir-lo. No va saltar la tanca però es va quedar a dalt i no teníem escala. Al doble només se’l va utilitzar en un pla general on se’l veu saltar la tanca i caure. No ho podia fer el Biel per precaució perquè si hagués tingut un accident ens hauria condicionat tot el rodatge».

–Creant un escenari. «El centre de menors que veiem a la pel·lícula és, en realitat, una residència d’estudiants. El vam convertir en el centre afegint-hi una garita, la tanca de seguretat, i donant-hi un aspecte més carcerari. Estava obsessionat que resultés molt creïble i teníem una assessora per ajudar-nos a reproduir els espais, el tipus de gent que circula per allà, com van vestits o les normes que han de complir».