UNA FIGURA INCOMBUSTIBLE

El profeta Unamuno torna del passat com a pensador del moment

L'actualització de la biografia canònica de Colette i Jean-Claude Rabaté, la pel·lícula d'Amenábar i un futur documental col·loquen de nou d'actualitat l'escriptor

Els estudiosos francesos donaran a conèixer pròximament un testimoni directe i definitiu del discurs del 12 d'octubre de 1936

zentauroepp34047752 unamuno191002171541

zentauroepp34047752 unamuno191002171541

5
Es llegeix en minuts
Elena Hevia

¿Per què Unamuno i per què ara? Si una cosa bona està tenint la pel·lícula d’Alejandro Amenábar ‘Mientras dure la guerra’ i tornar a obrir el 2019 (si és que en algun moment es va tancar) el debat del conflicte civil, amb el ressò del franquisme més pansit cridant a la porta del present gràcies a Vox i aquest pols tens que tan bé coneixem entre dretes i esquerres. Així que si a algú se li desperta l’enyorança de recuperar les lectures d’institut de qui va ser l’intel·lectual espanyol de més projecció internacional en el seu moment (García Lorca també la tenia, però la seva era una fama més popular i graciosa) ho té fàcil. Alianza ha reeditat bona part de les seves obres tant de ficció com de pensament i la recuperació de la biografia ‘Convencer hasta la muerte’, del matrimoni d’hispanistes Colette i Jean-Claude Rabaté (Galaxia Gutenberg), a més de les diferents versions sobre el seu llegendari (o no) xoc amb Millán Astray, possiblement aportin una imatge més justa a un escriptor a qui és molt difícil prendre el pols.

I ho és perquè l’escriptor es va moure a cop de paradoxes. Va ser un pensador d’altura que tractava de tu a tu amb la flor i nata del pensament dels inicis del segle XX, com ara Bertrand Russell, Benedetto Croce i Henri Bergson, col·legues amb qui es cartejava, i, lluny de col·locar-se, a la seva torre de vidre, es va batre en el centre del debat polític seguint el curs de la seva pròpia naturalesa «mudable», sempre marcada pels temps que li va tocar viure. Així va passar d’un nacionalisme basc integrador (tot i que presumís que Sabino Arana, el seu gran oponent, li robés algunes idees), al marxisme i al socialisme, oposat a la monarquia i a la dictadura de Primo de Rivera, fins a donar suport al cop d’Estat de Franco per acabar, és sabut, amb la topada del «vencereu però no convencereu» que el va tornar de cop al panteó de l’esquerra.

Intel·lectual modern 

Per Jean-Claude Rabaté, és un dels grans intel·lectuals europeus, potser el primer modern al crear publicitàriament la seva pròpia imatge a través dels mitjans. Va escriure prop de 4.500 articles sobre la vida cultural i política en diaris espanyols, francesos i llatinoamericans. «Amb el seu estil mordaç va criticar els poders fàctics, especialment a l’Exèrcit i, a més, va ser l’escriptor més censurat de la primera meitat del segle XX –explica–. Però això no el feia callar. Quan no se li permetia escriure, deixava anar discursos regits per les seves conviccions, no pels partits». Aquesta és la possible lliçó actual, segons la qual «Espanya segueix malalta de caïnisme, encara Caïm continua matant Abel en aquest país, per això el mite de les dues Espanyes és encara vigent. Ell, malgrat ser una veu escanyada, representa una tercera via que ens permet sortir del maniqueisme».

El matrimoni d’hispanistes Colette i Jean-Claude Rabaté, a Madrid / JOSÉ LUIS ROCA 

Notícies relacionades

La biografia dels Rabaté defensa, si no la literalitat de l’explosiu discurs d’Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, el 12 d’octubre de 1936, sí el seu esperit. Fins ara no existia una transcripció exacta del succés, i sí unes quantes notes de l’escriptor al dors de la carta que acabava d’enviar la dona d’Atilano Coco, el seu amic empresonat pels franquistes. Així el «vèncer no és convèncer», al qual fa referència una de les notes, es va convertir en un mite universal del pensament progressista molt ràpidament. Va ser temps després quan, Luis Gabriel Portillo, col·lega del catedràtic i més tard pare del polític britànic Michael Portillo, el va reescriure i el va enviar a rodar pel món. André Malraux el va recollir a la seva novel·la ‘L’espoir’ i aquesta versió és la que també s’ofereix en el fonamental assaig ‘Las armas y las letras’, d’Andrés Trapiello, i que es recull amb retallades al film d’Amenábar. Però els Rabaté es guarden un as a la màniga. Han descobert l’únic testimoni d’una persona que sí que va ser present al paranimf de la Universitat aquell dia i que, pendents de permisos familiars, faran públic pròximament junt amb l’edició crítica de l’últim text d’Unamuno, ‘El resentimiento trágico de la vida’, que publicarà PreTextos. Ells sempre han defensat la potència d’aquesta història, símbol de l’enfrontament de dues ideologies no només durant la guerra civil espanyola, sinó també durant la segona guerra mundial, i ara n’aporten una prova.

Unamuno, al centre i amb barba, a la seva sortida del Paranimf de la Universitat de Salamanca, el 12 d’octubre de 1936. / EFE

El rostre de José Luis Gómez

I no s’acabarà aquí la moda Unamuno. Els biògrafs estan col·laborant amb el cineasta Manuel Menchón, que el 2015 ja va recrear l’exili a Fuerteventura d’Unamuno en la pel·lícula ‘La isla del viento’, en un futur llargmetratge documental. En aquella pel·lícula de ficció, no tan publicitada, el vell savi va ser interpretat per José Luis Gómez, que també la primavera passada va portar el personatge a escena al teatre madrileny de La Abadía. Va ser en aquesta composició on els biògrafs van reconèixer el seu Unamuno. El de la pel·lícula d’Amenábar és, segons ells, una obra de ficció d’un realitzador culte, intel·ligent i lliure per expressar-se artísticament. «Però a mi m’ha costat reconèixer-lo, la veritat –diu Jean-Claude Rabaté–, he de dir-ho, tot i que em renyi la meva dona».

I, a més, parlava català 

Un dels suposats motius de xoc en el famós discurs d’Unamuno davant Millán Astray i adlàters va ser la crítica desaforada a catalans i bascos feta pel catedràtic de literatura Francisco Maldonado. Ell, que es proclamava basc pels «quatre costats», es va sentir insultat, i, indignat, va treure en el seu discurs tota la seva artilleria dialèctica. Malgrat que se li atribueix la frase «el nacionalisme es cura viatjant» (en dura pugna amb Baroja), va ser molt llegit a Catalunya, especialment els seus primers assajos, va mantenir correspondència amb 300 escriptors i artistes i, en especial, va conrear una gran amistat amb Joan Maragall. A més, cas insòlit contemplat amb ulls actuals, era perfectament capaç d’expressar-se en català.  

Temes:

Llibres