La Fundació Mapfre obre al públic una ambiciosa mostra sobre el pastís

Durant molt temps el pastís ha sigut el fill lleig de la família. «Un art dominat, mancat de legitimitat», diu Philippe Saunier. Els primers artistes que es van abocar a la tècnica venien del gravat i l’escultura i ho van fer per guanyar-se la vida amb un art que al cap i a la fi era barat, susceptible de ser executat amb simples guixos de color pur. En comparació amb la pintura a l’oli, poca cosa. «Això explica moltes coses, ho explica tot en la història del pastís», torna a dir Saunier, conservador de museus, responsable de la col·lecció de pastissos del Museu d’Orsay entre el 2008 i el 2011 i comissari de la mostra ‘Tocar el color’. La renovació del pastís que la Fundació Mapfre obrirà aquest dijous al públic a la Casa Garriga Nogués de Barcelona. En certa manera, el conte de l’aneguet lleig que es converteix en cigne.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El pastís és fràgil. Les condicions de conservació són extremes. Per tant, sempre és difícil que museus i col·leccionistes privats prestin els seus pastissos. En la major part de mostres que han tingut lloc en l’última dècada (Orsay, el Petit Palais, el Louvre, l’Hermitage), els museus han tret de l’armari els seus propis fons. Això caracteritza l’exposició barcelonina, que reuneix 96 obres de 68 artistes facilitades per una setantena de museus i col·leccions particulars, entre els quals hi ha la Tate de Londres, el Museu Picasso de París, el Centre Pompidou o el Museu Reina Sofía de Madrid. «És un projecte que ha requerit molts viatges per Europa i els EUA per convèncer dels préstecs», va explicar Nadia Arroyo, directora de Cultura de la fundació durant la presentació a la premsa.

Saunier s’ha sortit amb la seva i ha confeccionat una exposició «sobre una història de l’art sobre la qual no es parla habitualment», amb la intenció d’ampliar les fronteres tant espacials com temporals en què se sol circumscriure el pastís. «No volia explicar la història que ens expliquen sempre», diu el comissari. La mostra posa l’accent en el ressorgiment del pastís durant els anys 30 del segle XIX, quan es va encunyar el terme de ‘pastisser’. Explica el suport que va rebre dels paisatgistes i acompanya la seva evolució fins que a finals d’aquell segle va atreure els artistes consagrats i va temptar als que començaven. És a dir, va aconseguir la legitimitat. Coses d’ànecs i cignes.