John Coltrane i Miles Davis, nous ecos des del panteó del jazz

¿Quantes gravacions llegendàries del jazz queden per desenterrar? ¿Quants discos perduts? ¿Es tracta realment de tresors extraviats o són gravacions menors que van quedar aparcades al calaix dels descarts? Divendres passat va sortir a la venda ‘Blue world’, que conté tota la música que el quartet del saxofonista John Coltrane va gravar en estudi en una tarda de juny de 1964, i que fins avui no s’havia publicat mai en disc. ¿És música inèdita? No del tot. Alguns fragments d’aquestes gravacions formen part de la banda sonora de ‘Le chat dans le sac’ (1964), la primera pel·lícula del director canadenc Gilles Groulx. Entusiasta de la música del saxofonista que estava canviant el curs del jazz, el jove realitzador va contactar amb el seu ídol a través d’una amiga del contrabaixista de Coltrane, Jimmy Garrison, i va aconseguir una cosa sense precedents: ‘Le chat dans le sac’, una història de ruptura sentimental, és l’única pel·lícula amb banda sonora gravada per John Coltrane.

La banda sonora en l’oblit

Malgrat que va arribar certa repercussió en el circuit del cine d’autor, la pel·lícula, una producció modesta gaire influïda per la ‘nouvelle vague’, amb prou feines va tenir distribució fora de territoris francòfons. Arrenca amb una presa sencera de la cèlebre balada ‘Naima’ a càrrec del John Coltrane Quartet, però ni els estudiosos de l’obra del saxofonista anaven darrere d’aquesta banda sonora: la seva existència no era un secret, més aviat un oblit. La gravació, que va tenir lloc en l’estudi habitual de Coltrane, no figurava en els registres de la seva discogràfica, Impulse! ‘Le chat dans le sac’’ va ser virtualment introbable durant anys, fins que el 2010 el Canada National Film Board la va posar a disposició del públic a internet. Ara, sota la direcció del fill de Coltrane, el també saxofonista Ravi Coltrane, la sessió íntegra de gravació es converteix en disc. No és estrany: ‘Both directions at once: The lost album’, una gravació inèdita en estudi de 1963 del John Coltrane Quartet que va veure la llum el 2018, va ser rebuda com l’esdeveniment discogràfic de l’any pel món del jazz. Fins ara i segons la seva discogràfica, ‘Both directions at once’ ha despatxat més de 250.000 còpies a tot el món. Per a les xifres de venda actuals –el disc més venut el 2018, la banda sonora de la pel·lícula ‘El gran showman’, tot just va superar els 3,5 milions de còpies–, són números fabulosos.

‘Blue world’ el formen cinc peces més tres preses alternatives que en total donen per a mitjana hora llarga del John Coltrane Quartet. Majoritàriament són versions inusualment breus d’antigues composicions pròpies que, amb l’excepció de ‘Naima’, el 1964 ja no formaven part del seu repertori habitual. Pocs mesos després de gravar aquesta sessió, el saxofonista i el seu grup donarien llum en aquest mateix estudi al seu àlbum més transcendent, ‘A Love Supreme’. Coltrane estava ja en una altra sintonia. I la música de ‘Blue World’, relaxada i càlida, sembla un parèntesi en la seva trajectòria, una mirada afectuosa cap enrere abans de seguir endavant en la seva recerca.

El disc de Miles que no va ser

En canvi, ‘Rubberband’, el disc inèdit de Miles Davis que es va publicar fa poques setmanes, seria una altra cosa. Havia de ser l’àlbum que connectaria de nou la llegenda del jazz amb «el so del carrer». El disc amb què Miles Davis s’estrenaria amb magnificència a la seva nova discogràfica, Warner Bros, després de donar cop de porta al seu segell de sempre, Columbia Records. Almenys, això era el que Davis tenia al cap. El 1985 el trompetista va contactar amb productors i autors d’èxit a la recerca de composicions per a la seva nova gravació. I després de diversos girs, el projecte va acabar en mans de Randy Hall, un músic més aviat desconegut que havia participat en un disc anterior de Davis. Va buscar un coproductor, el músic Zane Gilles, i després de mesos de treball en l’estudi, el gener del 1986 van crear el que semblava el disc que Davis volia: un àlbum que apuntava en moltes direccions i al mateix temps buscava sense complexos el ‘hit’ radiofònic.

Però ‘Rubberband’ no era el que s’esperava d’ell a Warner Bros. O almenys, no era el que el productor Tommy Lipuma, home fort de la casa, volia per a l’estrena del seu fitxatge estrella. I en un gir sorprenent, Warner Bros va enviar al calaix el disc per començar de zero amb un nou productor, el baixista Marcus Miller. ¿Li va provar malament a Davis, temut en tota la indústria pel seu temperament irascible, que li portessin la contrària? No hi ha testimonis concloents. Però, en qualsevol cas, al cap de pocs mesos Miller li va servir amb safata l’àlbum ‘Tutu’, celebrat com l’últim gran fita artística de la seva carrera. I de ‘Rubberband’, Davis no va deixar ni mitja paraula escrita en la seva autobiografia. Tot i que, això sí, algunes de les composicions d’aquest projecte fallit van passar a formar part del seu repertori en directe.

¿Amb Prince?

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

28 anys després de la mort de Davis, els productors originals de ‘Rubberband’, han desempolsegat les cintes, han refet el puzle i li han donat un acabat que vol ser d’avui. Els qui havien escoltat les gravacions originals asseguren que el resultat final és fidel a l’esperit d’aquest disc que mai va veure la llum. Però el repte és complex: ¿com fer sonar el 2019 el disc d’un Miles Davis que aspirava a estar al dia el 1986? El ‘Rubberband’ que ha arribat fins a nosaltres és una estranya barreja d’estils i èpoques. Teclats que als anys 80 sonaven punters, ‘riffs’ tallants de guitarra, ritmes funk de tacte humà –molt diferents a les fredes bateries programades de ‘Tutu’–, tornades pop i alguna excursió al costat més fosc de Davis, però també desconcertants viatges al Carib i a la radiofórmula més melosa. Les cantants Ledisi, Lalah Hathaway, Medina Johnson i el mateix Randy Hall, tots noms de perfil baix, posen les seves veus en lloc d’Al Jarreau i Chaka Khan, pesos pesants en l’escena pop dels 80, que anaven a col·laborar en la gravació original.

‘Rubberband’ no entrarà en el cànon de les seves obres majors. Almenys respon algunes preguntes sobre el Miles d’aquella època, tot i que la gran incògnita sobre Davis als 80 continua sense aclarir-se per complet: més enllà d’un concert privat el 1988 del que circula una gravació en vídeo, ¿van arribar Prince i Miles Davis a fer música junts? ¿L’escoltarem alguna vegada? ¿O és millor que continuem imaginant-la?