Turistes a l'Alemanya nazi

Kenneth Sinclair-Loutit i Matthew Dummett, estudiants de Cambridge que passavenl’estiu de 1934 a Alemanya, pedalaven a prop de Dachau evitant aturar-se. El segon explicava al seu amic que en aquell camp de concentració, obert poc després de l’arribada de Hitler al poder l’any abans, tancaven «comunistes, captaires, persones socialment indesitjables, especuladors jueus i escombraries similars» per a, deien, reeducar-los a través del treball. Menys conegut és que, abans de dedicar-lo a l’extermini, els nazis l’havien també convertit en una cosa semblant a una atracció turística per als estrangers que visitaven Alemanya, sobretot si eren polítics o periodistes. Allà els enganyaven donant-los una imatge falsa perquè la transmetessin al tornar als seus països: els guàrdies nazis es disfressaven de presoners i interpretaven el paper de pervertits o criminals», explica la britànica Julia Boyd, autora del polièdric assaig ‘Viajeros en el Tercer Reich’ (Ático de los Libros). Molts es van empassar la farsa, com el diputat anglès Victor Cazalet, que va pensar que el camp «no era gaire interessant, tot i que el gestionaven de manera eficient» i va escriure al seu diari: «L’ajudant diu que la majoria dels presoners són comunistes. Si és així, que es quedin aquí tot el temps que faci falta». En canvi, el seu col·lega sir Arnold Wilson va anotar aquella nit en el seu que havia mirat als ulls dels presoners: «I el que vaig veure-hi no ho oblidaré mai. Por, una por devastadora, la sensació d’absoluta submissió davant una voluntat despietada i arbitrària». 

Antisemitisme no només a Alemanya

Boyd va investigar durant quatre anys cartes, memòries i diaris (majoritàriament fins a l’inici de la guerra) d’estrangers que van visitar l’Alemanya nazi: estudiants, polítics, músics, diplomàtics, comunistes, atletes, escriptors, periodistes o turistes, professors, veterans de la primera guerra mundial...; anònims o cèlebres, com Christopher Isherwood, W. H. Auden, Vita Sackville-West, Charles Lindbergh, Francis Bacon, Virginia Woolf, Samuel Beckett, Knut Hamsun o Ji Xianlin. Amb totes aquestes impressions captades quan encara no imaginaven l’horror que estava per venir l’escriptora compon un fresc històric que sorprèn al mostrar que la tònica era restar importància als atacs a jueus. «Als anys 30, l’auge de l’antisemitisme a Alemanya tenia un teló de fons general a tot Europa, sobretot en països com la Gran Bretanya i França, i als Estats Units –assenyala–. Era una actitud generalitzada en la societat que es veu en comentaris com els del’economista britànic John Maynard Keynes, que deia que els jueus tenien cues olioses, o els del’ambaixador britànic a Berlín Horace Rumbold», que va escriure al seu predecessor en el càrrec: «Estic indignat davant de la quantitat de jueus que hi ha aquí. És impossible fugir-ne. Estic pensant a encarregar un amulet d’os per ‘espantar el mal del nas aguilenc’». 

Hitler, afegeix Boyd, era conscient d’aquest antisemitisme i se’n va beneficiar, tot i que quan la violència va anar en augment cada vegada era més difícil no estar en contra del missatge que defensaven els nazis i a molts els va horroritzar la brutalitat dels carrers, on els SA colpejaven jueus i comunistes. Això li va ocórrer al nord-americà Thomas Wolfe, enamorat d’Alemanya, on els seus llibres, com ‘Del tiempo y del rio’,es venien bé i «els nazis l’adoraven». En la seva sisena visita, el 1936, havia passat el matí en un tren parlant amb un passatger que va batejar com a ‘Nerviós’, quan aquest va ser detingut per ser jueu. «Sabia que no podia fer res [...]. Em vaig sentir impotent, lligat de mans, davant el mur d’una autoritat obscena però inamovible». Mesos després, tot i que sabia que podien prohibir els seus llibres i impedir-li tornar, es va acomiadar públicament d’Alemanya en un article de ‘The New Republic’.    

Wolfe va canviar d’opinió, però apunta Boyd que «pocs dels que anaven amb idees preconcebudes sobre Hitler les van canviar després de visitar el país. Molts pensaven que anaven a visitar una Alemanya horrible i, en comptes d’això, van trobar alemanys amables preocupats per oferir-los una bona experiència». Per atreure turistes que pal·liessin la pobresa després de la primera guerra mundial, el país s’havia abocat a promocionar-se amb una imatge idíl·lica i seductora amb un bonic paisatge natural i una rica tradició cultural i un Berlín «modern, excitant i sexi», on escriptors homosexuals com Auden i Isherwood «disfrutaven de llibertat sexual». 

 

 

Per a molts altres, afegeix, res en el seu viatge els va fer deixar de pensar que el líder nazi era «un home de pau que havia tornat l’orgull a una Alemanya castigada pel Tractat de Versalles, que estava reconstruint un país que havia caigut molt baix després de la primera guerra mundial, augmentant l’ocupació, l’educació dels joves...». Aquesta era la visió «que difonia als viatgers la propaganda nazi, que era molt persuasiva i era per tot arreu; era molt difícil escapar a aquests missatges». A més, Hitler s’alçava com «l’únic que podia protegir Europa del comunisme i dels bolxevics, tot i que alguns sí que es preguntaven si hi havia diferència entre nazisme i comunisme soviètic, ja que hi veien similituds, com l’abandonament de l’Estat de dret, la supressió de la llibertat d’expressió o l’empresonament sense judici previ». 

D’aquells visitants que van arribar a conèixer el Führer va sorprendre a Boyd que la majoria creien que «era un home sincer, honest, senzill, amb una devoció fanàtica cap al seu país i que evitaria una guerra, com deia un veterà anglès de la gran guerra». «Tenia una terrible i gran habilitat per persuadir els estrangers, fins i tot a gent molt intel·ligent d’ambaixades i governs, per mentir-los i que el creguessin», afirma.

Notícies relacionades

Hitler: el moment en què va passar de bufó a Führer

La macabra herència de Himmler i Mengele

No tots es van deixar captivar: Geoffrey Cox, de 22 anys, futur periodista anglès que estudiava a Heidelberg, escrivia a la seva mare el 1932: «El gran perill que pressento és que el partit del dictador es llançarà a la guerra tan aviat com aconsegueixin ajuntar un exèrcit alemany prou fort per fer front a les forces comunistes». «Periodistes i diplomàtics –assegura Boyd– van ser els que més es van esforçar per obrir els ulls a la població i oferir una imatge verídica informant de l’escalada de violència, brutalitat i tensió en comptes de la versió oficial nazi».   

Tan falsa com la visió que els nazis donaven de Dachau als viatgers va ser l’«operació de maquillatge per enlluernar al món» que van orquestrar amb els Jocs Olímpics de Berlín de 1936, on ni els atletes negres es van sentir discriminats (més enllà que Hitler es negués a estrènyer la mà de l’estrella negra de la cita olímpica, el nord-americà Jesse Owens). «Una setmana després d’acabar els jocs van tornar a penjar a tot arreu els cartells antisemites i de ‘Prohibit jueus’. I popular era una rima que es cantava als carrers: «Quan acabin les Olimpíades ens ho passarem bé amb els jueus».