Anar al contingut

FESTIVAL DE CINE

La Concha d'Or a 'Pacificado' de Paxton Winters decep Sant Sebastià

La pel·lícula basca 'La trinchera infinita' aconsegueix la millor direcció i el millor guió

L'actriu catalana Greta Fernàndez guanya 'ex aequo' el premi com a millor actriu

Nando Salvà

Actor Paxton Winters receives Concha de Oro (Golden Shell) award for best film for the feature film Pacified during the awards ceremony at the San Sebastian Film Festival in San Sebastian, Spain, September 28, 2019. REUTERS/Vincent West

Actor Paxton Winters receives Concha de Oro (Golden Shell) award for best film for the feature film Pacified during the awards ceremony at the San Sebastian Film Festival in San Sebastian, Spain, September 28, 2019. REUTERS/Vincent West / VINCENT WEST (REUTERS)

Se sol dir que l’historial de palmaresos inexplicables acumulat pel Festival de Sant Sebastià al llarg de les dècades respon a un problema culinari; que el bon judici dels membres del jurat se sol veure ennuvolat per l’oferta gastronòmica de la ciutat i la successió de digestions pesades i dèficits d’atenció que se’n deriven.

És una conjectura maliciosa i en absolut avalada en dades objectives, i tot i així resulta temptador utilitzar-la per analitzar la llista de premis anunciada aquest dissabte sobre l’escenari del Kursaal. Que les dues pel·lícules triomfadores hagin resultat ser ‘Pacificado’ i ‘La trinchera infinita’ resulta simplement qüestionable; que entre les dues hagin acaparat ni més ni menys que cinc guardons del palmarès és un disbarat.

Segon llargmetratge del nord-americà Paxton Winters, produït per Darren Aronofsky, la nova Concha d’Or a la Millor Pel·lícula funciona com a variació d’un arquetip narratiu d’eficàcia provada: el de l’home defectuós que prova de deixar enrere una vida de crims, però que es veu impossibilitat per fer-ho per culpa de l’entorn, en aquest cas les faveles de Rio de Janeiro. Als ingredients argumentals que li venen determinats per aquest escenari –drogues, armes, assassinats innecessaris, brutalitat policial–, Winters n’afegeix altres de propis de telenovel·la com maternitats irresponsables, embarassos prematurs, relacions gairebé incestuoses, suïcidis i fins i tot malalties mentals.

La relativa solvència amb què aconsegueix que aquest guirigall narratiu no se li escapi de les mans té el seu mèrit, però tot i així és difícil d’entendre que el jurat encapçalat pel cineasta irlandès Neil Jordan hagi considerat necessari atorgar-li dos premis més, Millor Direcció de Fotografia i Millor Actor. Aquest últim, concedit a l’intèrpret de telesèries Bukassa Kabengele, és potser el més indiscutible dels tres.

Èxit exagerat de ‘La trinchera infinita’ 

El cert és que bona part de les travesses donaven per fet que aquest guardó aniria a parar Antonio de la Torre gràcies al seu treball a ‘La trinchera infinita’, però a la pel·lícula basca els jutges li tenien reservada una recompensa molt més gran, i del tot desmesurada.

Sobre ella cal reconèixer que exhibeix maneres d’obra transcendent, tant a través del seu tema –els anomenats «talps de la postguerra»– com d’algunes de les seves decisions narratives –una cronologia de tres dècades, diverses escenes oníriques, un metratge excessiu; però els directors Jon Garaño, Jose Mari Goenaga i Aitor Arregi en última instància es mostren menys interessats en explorar assumptes carnosos que en un repetitiu melodrama familiar d’època que recorda a un tipus molt particular de ficció televisiva espanyola. I, malgrat això, a ells han anat a parar els guardons a la Millor Direcció i al Millor Guió. Una exageració, diem.

Un palmarès amb poques dones 

Òbviament una pel·lícula mai hauria de ser premiada partint del sexe de qui les dirigeix. Dit això, la selecció de títols presentats a competició en aquesta 67a edició del certamen incloïa ni més ni menys que sis ficcions dirigides per dones, i un palmarès amb alta presència femenina no només hauria servit per rubricar el compromís del festival amb la recerca de la paritat de gènere; també hauria fet justícia al que s’ha vist en el concurs. També en aquest sentit, finalment, el jurat s’ha mostrat més aviat despistat.

D’entrada han concedit el Premi Especial del Jurat –segon guardó en importància– al nou treball de la francesa Alice Winocour, ‘Próxima’, una pel·lícula d’ínfules feministes, però que cau en el tipus de discurs sexista que es vanta de condemnar.

Així mateix, han inclòs dues pel·lícules més dirigides per dones en el palmarès, però per donar-los només mig guardó a cada una: Nina Hoss, protagonista de ‘The Audition’, i Greta Fernández, protagonista de ‘La hija de un ladrón’, han compartit el premi a la Millor Actriu.

Nina Hoss i Greta Fernàndez (dreta), guanyadores ‘ex aequo’ de la Concha de Plata com a millor actriu. REUTERS

I finalment han ignorat per complet la que potser hagi sigut la millor de totes les obres a competició, ‘Rocks’, de la britànica Sarah Gavron. Potser els responsables del festival haurien d’anar pensant a mantenir els seus jurats a pa i aigua.

El Palmarès 

Concha d’Oro a la millor pel·lícula: ‘Pacificado’, de Paxton Winters.

Premi Especial del Jurat: ‘Próxima’, d’Alice Winocour.

Concha de Plata a la millor direcció: A. Arregi, J. Garaño i J. M. Goenaga, per ‘La trinchera infinita’.

Concha de Plata a la millor actriu: ‘ex aequo’ Greta Fernández, per ‘La hija de un ladrón’ i Nina Hoss, per ‘The Audition’.

Concha de Plata al millor actor: Bukassa Kabengele, per ‘Pacificado’.

Millor guió: Luiso Berdejo i Jose Mari Goenaga, per ‘La trinxera infinita’.

Millor fotografia: Laura Merians, per ‘Pacificado’.