'La llamada', de l''off' al cel

Passa de tant en tant. Salta una espurna gens innocent ni casual i neix un fenomen que dura ja sis anys. ‘La llamada’ es va estrenar en plena crisi al vestíbul del Teatro Lara de Madrid. Al cap de pocs mesos, el nascut com a musical ‘underground’ saltava a l’escenari principal i la resta ja és coneguda: ple continu, premis i versió cinematogràfica mentre, en paral·lel, assistim a l’ascens mediàtic dels seus creadors,Javier Calvo i Javier Ambrossi, els Javis.No hi ha una explicació senzilla per a aquest èxit, més aviat al contrari. 

Podem començar per la valentia del productor, Mariano Piñero. Qualsevol persona amb seny hauria engegat a passeig –per dir-ho finament– els autors d’una història com aquesta. L’acció se situa en uncampament de mongesanomenat La Brújula. Hi veiem com dues noies adolescents s’evadeixen del seu barracó per a una nit discotequera defesta, borratxera i amfetamina. Les agafen, les castiguen i per a la seva custòdia entren en joc dues monges que perfectament es podien haver escapat d’una pel·lícula de ‘Cine de barrio’. El traç gruixut dels personatges es va barrejant amb un humor popular gairebé blanc els referents del qual sobrepassen el pop per caure en el kitsch. Per rematar-ho, es fa la llum del motor de l’argument: Déu se li apareix a la jove Maria (‘sic’), un altíssim que es presenta vestit amb els serrells de Johnny Cash però cantant Whitney Houston. Així de boig tot.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Si amb la posterior sèrie ‘Paquita Salas’ els Javis van trobar personatges amb recorregut i referents espurnejants de nostàlgia i decadència, ‘La llamada’ sembla un esbós que fins i tot ha de servir-se de cançons de Presuntos Implicados per colar un ‘hit’. Sent així, ¿on és la màgia? Perquè n’hi ha, és evident. Les dues hores passen volant, i fins i tot el més reticent s’enganxa als acudits ximples i a les rialles d’una platea plena de joves entusiastes. Fresc i insòlit, ‘La llamada’ encerta al conservar aquell aire cutre-‘off’ –amb quatre músics i escenografia espartana– que esbomba pretensions i qualsevol intent de missatge o transcendència. El títol del tema central el resumeix bastant bé,‘Lo hacemos y luego ya vemos’,i va i els surt. 

Energia divina

Del repartiment original que va passar per Barcelona uns dies del 2014 només en queda el Déu de Richard Collins-More, que fa seu amb intel·ligència l’explosiu repertori de la Houston. Entre un elenc canviant per dies, la resta de les actrius habiten un èxtasi d’hilaritat administrat de forma gairebé matemàtica pels directors. Avesades a ‘talents shows’ televisius,Nerea Rodríguezaconsegueix encomanar-nos el desassossec de laMaria, mentre Lucía Gil dona la rèplica còmica com a posseïda per la desimboltura de la Terremoto de Alcorcón. Per part de les monges, la sincera candidesa deRokocom la Milagros i la gestualitat absorbent deMar Abascalcom la Bernarda aconsegueixen que ens enganxem al pastitx, encara que no ho creguem. Entrades esgotades, tot i que, atents, tornarem a rebre ‘La llamada’ més aviat que tard: juny 2020.