'Zeroville': l'ego absent de James Franco a Sant Sebastià

Quan la seva presència entre les pel·lícules a competició alFestival de Sant Sebastiàva ser anunciada fa setmanes,‘Zeroville’es va convertir immediatament en un dels plats forts del festival. Al cap i a la fi, compta amb un repartiment ple del tipus d’estrelles que enllustren l’alfombra vermella; i per al seu director, el també actorJames Franco, la projecció de la pel·lícula suposaria la seva triomfal tornada al certamen basc dos anys després de guanyar la Concha d’Or gràcies a la comèdia ‘The disaster artist’. Aquest dilluns, no obstant, ni ell ni cap dels membres de l’equip de ‘Zeroville’ eren al festival per recolzar la seva presentació i dur a terme les activitats promocionals vinculades. I la presència mateixa de la pel·lícula en la programació s’ha convertit en una cosa semblant a una patata calenta, després que la seva sobtada estrena comercial a Rússia fa uns quants dies la invalidés per aspirar a premi –segons les normes del certamen, els llargmetratges a competició no poden haver estat estrenats fora del seu país– i que les primeres crítiques al veure la llum l’hagin destrossat sense pietat.

De fet, ‘Zeroville’ ja va demostrar fa temps ser unapel·lícula que amb mala sort.Franco va acabar de rodar-la la tardor del 2014, en el moment àlgid del seu frenesí creatiu –entre el 2012 i el 2015, va participar com a actor a 25 pel·lícules i en va dirigir una desena– i, per tant, moltabans de l’èxit de ‘The disaster artist’i de les acusacions d’assetjament sexual que avui el mantenen exiliat de Hollywood. El pla inicial era que als Estats Units s’estrenés als cines el 2016, però l’empresa que havia d’encarregar-se de la seva distribució es va declarar en fallida abans que això passés, i la va deixar als llimbs comercials. Segons el que s’ha vist a Sant Sebastià, potser el més assenyat hauria sigut mantenir-la allà per tota la vida.

El Hollywood dels 60-70

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

De la seva primera a la seva última escena, la pel·lícula adopta l’intens i turmentat punt de vista de Vikar –representat, per descomptat, pel mateix Franco–, un antic seminarista acabat d’arribar a Hollywood amb res més que una enorme imatge d’Elizabeth Taylor i Montgomery Clift a ‘Un lugar en el sol’ (1951) tatuada al seu cap rapat. Mentre es fa un lloc en el negoci del cine com a muntador, és testimoni de com el sistema tradicional dels estudis es veu amenaçat per l’empenta d’un grapat de joves directors encapçalats per Francis Ford Coppola, George Lucas i Steven Spielberg; paral·lelament, desenvolupa una obsessió malaltissa per Soledad Paladin (Megan Fox), que segons l’imaginari de la pel·lícula és l’actriu principal de ‘Vampyros Lesbos’ (1971). James Franco, doncs, homenatjaJesús Franco.

De fet, de no ser un complet desastre, ‘Zeroville’ podria funcionar com una cosa semblant a una versió d’‘Érase una vez... en Hollywood’rodada pel Tío Jess; també com a sàtira sobre la fina línia que separa l’alta cultura de la cultura escombraries i sobre la capacitat reparadora però també destructiva que té l’amor al cine. Si aquestes eren les seves veritables pretensions, en tot cas en la pràctica queden sepultades per l’extenuant successió de cites destinades a deixar-nos clara la cinefília del seu director –a Jodorowsky, a Billy Wilder, a Dreyer, a Antonioni, a Welles, a Hitchcock, a John Ford, a Brando, a ‘Love story’– i pel cabdell d’idees a mig filar que Franco amuntega al llarg del metratge amb la intenció aparent de complaure exclusivament el seu propi ego. El cert és que probablement fins i tot ell preferiria que a hores d’ara la pel·lícula no hagués arribat a fer-se pública, però en tot cas pot estar tranquil: no tardarà a tornar a l’oblit.