Muntanya russa de ritmes a la Mercè

Indie-pop poètic, cançó d’autor intensa, gresca amb causa, ska-soul en format ‘big band’... Podríem pensar que totes aquestes etiquetes, que tornen tan bojos els periodistes musicals, al·ludeixen a gèneres i públics poc compatibles entre si. ¡Error! Tot això va conviure alegrement aquest dissabte a la platja del Bogatell, i va demostrar que avui dia ni les categories són el que eren ni els estils musicals condicionen els ànims en una nit de festa major davant el mar.

Sessió a dues velocitats, amb un primer tram per escoltar més que per ballar i que va obrir el grup mallorquí Da Souza amb el seu pop de cultivades línies melòdiques, guitarres una mica revoltoses i lletres que desprenen senyals d’un fatalisme jocós: ‘Finals’, en què van cantar al «microclima tropical» just quan bufava un vent a ratxes aixafaguitarres. Van tancar amb la seva cançó estrella, ‘Migracions de salmons’, que demana reescoltar-la en bucle per provar de desxifrar les seves metàfores del món animal amb les que il·lustra un (aparent) episodi de desamor.

Amb Santi Balmes

Intensificant la manera ‘downtempo’, va sortir Joan Dausà dirigint-se primer al Mediterrani, tan a prop i tan lluny, en un to no precisament lúdic, el de ‘Com plora el mar’, el tema de la campanya ‘Casa nostra, casa vostra’. Balades amb ‘crescendos’ vaporosos, alternant la temàtica tragicosentimental, amb nusos tan espinosos com esbrinar si de veritat el tipus estava al cas de «fer un petó a la Judit» (‘Jo mai, mai’),i els missatges per un món millor: ‘Una altra manera de viure’, la bonica cançó (ecològica) de la campanya de Damm, a què es va afegir el seu protagonista vocal masculí, Santi Balmes (Love of Lesbian), però no, llàstima, l’equivalent femenina, Maria Rodés, de baixa a causa d’«un accident domèstic» que va frustrar aquests dies el seu pas pel BAM (i pel Mercat de Vic).

Tot i que Dausà va fer broma amb l’encegador potencial festiu de les seves cançons més enllà de les aparences («ja veureu, La Pegatina farà curt», va dir, fanfarró), el cert és que, en matèria d’agitació festiva, pocs poden amb el grup de Montcada i Reixac. Els nois de La Pegatina se les saben totes, toquen tots el pals i el seu repertori es resumeix en una única i trepidant cançó d’una hora i mitja en què cavalquen tornades pròpies i alienes sense parar: d’‘Y volar’ (del seu últim disc, ‘Ahora o nunca’) a ‘Gat rumberu’, a través d’empelts irònics (o no) de, ‘Quizás, quizás, quizás’ en versió ‘skatalítica’, de Mano Negra (‘La mala vida’), el ‘hit’ AOR ‘Eye of the tiger’ (Survivor)  i fins i tot una picada d’ullet a la sintonia de ‘L’inspector Gadget’.

¿Un ‘dia de la rumba’ a la Mercè?

Notícies relacionades

Els hereus de la Mercè

Programa de la Mercè 2019: Actes més destacats i PDF

Revetlla en progressió geomètrica en què músics amb forta base tècnica dediquen els seus recursos a construir un puzle frenètic, assentat en idees melòdiques i narratives senzillíssimes però brutalment eficaces, que ara compilen en un doble disc i DVD, ‘Un secreto a voces’, que veurà la llum divendres que ve. Amb la rumba com a ingredient de posar i treure, gènere a què, va assenyalar Adrià Salas, «s’hauria de dedicar un dia sencer de la Mercè», ja que és «patrimoni d’aquesta ciutat». ¿Per què no?

I tancant el cartell, potser modulant la descompressió després de l’afartament de ritmes, una proposta festiva però apaïsada, la de The Gramophone Allstars Big Band, apropant-se al seu encara últim disc, ‘Maraca soul’. Funk amb guant de seda, coquetejos amb el calypso i homenatges a mites autòctons (Skatalà: «sense ells no seríem aquí»)i universals (’I wish, de Stevie Wonder), amb 18 músics en escena i la veu de Judit Neddermann indicant el camí per culminar la nit amb elegància i suavitat.