FESTIVAL DE CINE DE TORONTO

L'irresistible encant pop del Papa arriba a Netflix

Fernando Meirelles reuneix Francesc i Benet XVI a 'Los dos Papas', pel·lícula per a Netflix presentada a Toronto que ratifica l'atractiu popular de l'actual pontífex

zentauroepp49858547 fotograma de los dos papas para el icult190914200748

zentauroepp49858547 fotograma de los dos papas para el icult190914200748 / PETER MOUNTAIN

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

El Papa de Roma és el líder polític més poderós del món. I, malgrat la seva importància monumental –i del fet que, per regla general, un pontífex no és pontífex només per uns anys sinó fins que es mor-, tradicionalment el càrrec ha suscitat un interès limitat per part de l’entreteniment popular. Però això era abans. Des de l’arribada al Vaticà de Jorge Bergoglio el càrrec s’ha convertit en tendència, i d’aquesta fama es nodreix ‘Los dos Papas’, la producció de Netflix que aquests dies ha vist la llum alFestival Internacional de Toronto.

Fa sis anys, en un moment particularment delicat de la controvèrsia sobre els abusos sexuals al si de l’Església Catòlica, el papa Benet XVI es va convertir en el primer pontífex que renunciava a la seva posició en més de sis segles. I el més sorprenent no és només que decidís plegar, sinó que ho fes poc menys que nomenant a dit un successor amb unes actituds radicalment oposades respecte al futur de la institució. Abans que Bergoglio es convertís oficialment en el pontífex Francesc, això sí, es va reunir amb Benet en tres ocasions. «Per descomptat, no sabem què es van dir», assenyala el director brasiler Fernando Meirelles –‘Ciudad de Dios’, 2003–, que s’ha recolzat en el guionista Anthony McCarten per imaginar el contingut d’aquestes xerrades i convertir-lo en la columna vertebral de ‘Los dos Papas’. «Totes les frases que es pronuncien a la pel·lícula s’han dit realment, en entrevistes o llibres».

Al llarg de la pel·lícula descobrim que Benet (Anthony Hopkins) escolta música clàssica, és fan de la sèrie austríaca ‘Rex, un policía diferente’ –sí, la del gos detectiu– i beu Fanta de taronja; Francesc (Jonathan Pryce), en canvi, és més de futbol i de pizza, i la seva cançó favorita és ‘Dancing queen’, d’ABBA. Les seves discrepàncies, és clar, van molt més enllà. L’un és el dogmàtic ultraconservador, l’altre considera que l’Església necessita evolucionar per mantenir-se fidel a la seva missió; el seu contrast és el mateix que Jude Law i John Malkovich escenifiquen a la pell de sengles pontífexs a ‘The new Pope’, la sèrie de Sorrentino que va veure la llum fa unes setmanes a la Mostra de Venècia i l’existència mateixa de la qual, per a què negar-ho, té molt a veure amb l’ascens al poder de Bergoglio.

Improbable camaraderia

Notícies relacionades

«Em va interessar retratar dos homes que inicialment no s’agraden, però que aprenen a escoltar-se l’un a l’altre», explica Meirelles. «Són un exemple de tolerància necessari en un món com el nostre, on qui s’atreveix a dissentir és silenciat». És una altra manera de dir que ‘Los dos Papas’ defuig la polèmica: no només passa de puntetes pel silenci que Benet va mantenir al seu dia sobre això dels esmentats escàndols sexuals, sinó que els tracta com si fossin cosa del passat, perquè l’espectador no pensi en l’inoperant que ha resultat ser la política de «tolerància zero» davant els capellans pederastes anunciada per Francesc. Prefereix entretenir-se en escenes d’improbable camaraderia que mostren elsil·lustres ancians veient junts un Argentina-Alemanya i fins i tot ballant el tango.

Al llarg del metratge, la pel·lícula sempre deixa clar de quin costat estan les seves simpaties. De fet, tot i que no aconsegueix els nivells proselitistes mostrats pel recent documental ‘El Papa Francisco, un hombre de palabra’ (2018), un dels seus principals objectius sembla ser reforçar l’estatus d’icona pop adquirit pel nou pontífex a través de portades en revistes com ‘Rolling Stone’ o ‘Time Magazine’ –o ‘The Advocate’, una influent publicació de temàtica LGTBI–, ‘selfies’ amb celebritats, un estil de vida ‘low cost’ que connecta amb la joventut i el tipus d’ascens fulgurant de l’anonimat a la fama que experimenten els qui participen en un ‘reality-show’. De fet, no és forassenyat imaginar-s’ho en el centre de la seva pròpia versió de Las Kardashian, ambientada al Vaticà i, per descomptat, molt més austera. Tot arribarà.